Text dramàtic que pot llegir-se com a prosa o prosa que pot representar-se en un teatre, Diàleg es va estrenar al Burgtheater de Viena el 2022. Imaginem dos actors, com Bruno Ganz i Otto Sander, als quals està dedicat el llibre, tots dos àngels en la cèlebre pel·lícula Der Himmel über Berlin («El cel sobre Berlín»), dos homes ja grans, amics, còmplices, dialogant sobre la força i l'actualitat del teatre, sobre el fet d'envellir, sobre els records i les vivències que deixen una petjada inesborrable en la memòria... Text rítmic, en la línia de l'últim Handke, que defuig les lectures còmodes i uniformes; llarga conversa, construïda amb una riquesa textual prodigiosa, que s'obre pas mitjançant imatges reveladores, relats del passat i referències a la pròpia obra, a la cultura popular i a la tradició literària. I també, entre jocs de paraules i evocacions evanescents, en Diàleg hi ha espai per a la reflexió històrica i política, al·ludint al relat espuri amb què es va intentar ennuvolar l'adhesió dels avis al Tercer Reich.

Texto dramático que puede leerse como prosa o prosa que puede llevarse al teatro, Diálogo se estrenó en el Burgtheater de Viena en 2022. Imaginemos a dos actores, como Bruno Ganz y Otto Sanders, a quienes está dedicado el libro, ambos ángeles en la célebre película El Cielo sobre Berlín, dos hombres ya mayores, amigos, cómplices, dialogando sobre la fuerza y la actualidad del teatro, sobre el hecho de envejecer, sobre los recuerdos y las vivencias que dejan una huella indeleble en la memoria...

Texto rítmico, en la línea del último Handke, que rehúye las lecturas cómodas y uniformes; larga conversación, construida con una riqueza textual prodigiosa, que se abre paso mediante imágenes reveladoras, relatos del pasado y referencias a la propia obra, a la cultura popular y a la alta cultura. Y también, entre juegos de palabras y evocaciones evanescentes, hay espacio en Diálogo para la reflexión histórica y política, a propósito del relato espurio con que trató de nublarse la adhesión al Tercer Reich de los abuelos.

Mi día en el otro país, es, según reza el subtítulo, «una historia de demonios». Efectivamente, se cuenta la historia de un «poseído no sólo por un demonio, sino por varios, muchos, incontables incluso». Por una Legión de demonios.

El narrador, jardinero de profesión, rememora una época remota de su vida en la que su condición demoníaca lo convirtió a ojos de los habitantes de su pueblo en un tipo marginal, en un inadaptado que moraba en un antiguo cementerio y aterrorizaba en idiomas incomprensibles con su verborrea insultante y sus diatribas contra la creación entera, aunque a veces también profería súbitos oráculos que eran bien recibidos por sus vecinos.

La mirada atenta que le dirige un «buen espectador», por más señas pescador, le libera de los demonios y desencadena un momento epifánico de transformación, de superación de un umbral de conciencia -leitmotiv de la obra handkeana-. Ahí empieza el inicio de su viaje hacia el «otro país», donde permanecerá un día y, si bien no cumple el encargo del pescador -relatar su maravillosa liberación-, la jornada le proporciona renovada alegría de vivir. Sin embargo, su nueva existencia desencadena recelos y dudas. Porque, aunque el exorcismo le permite reintegrase en la comunidad, ¿no ha perdido también su poder de rebelión, la «naturaleza indestructible y resistente de su ser»?

Rememorando, sin mencionarlo, un relato recogido en el Evangelio de san Marcos, en el que Jesús libera a un poseído por mil demonios llamados Legión, Handke reflexiona sutilmente, con ironía, acerca de su trayectoria como escritor, desde la etapa de la «locura», cuando escribía a contracorriente textos transgresores que en ocasiones recibían respuestas airadas, y sobre su etapa actual, después de haber recibido el Premio Nobel, como escritor laureado y, en parte, neutralizado, que, quizá, ha perdido su poder de agitar conciencias.

El meu dia a l'altre país és, segons diu el subtítol, «una història de dimonis». I, efectivament, en aquest relat breu s'explica la història d'un possés, però «posseït no només per un dimoni, sinó per diversos, molts, fins i tot incomptables».

El narrador, jardiner de professió, rememora una època remota de la seva vida en què la seva condició demoníaca el va convertir a ulls dels habitants del poble en un tipus marginal, en l'inadaptat que vivia en un antic cementiri i els aterria en idiomes incomprensibles amb la seva xerrameca insultant i les seves diatribes contra la creació, tot i que, de vegades, també proferia sobtats oracles que eren ben rebuts pels seus paisans.

La mirada atenta que li dirigeix un bon espectador, per més detalls, un pescador, l'allibera dels dimonis i desencadena un moment epifànic de transformació, de superació d'un llindar de consciència -leitmotiv de l'obra handkeana-. Aquí comença l'inici del viatge, després de creuar un llac, cap a l'«altre país», on romandrà un dia i, si bé no compleix l'encàrrec del pescador, la jornada li proporciona renovada alegria de viure. Tot i això, la seva nova existència sense màscares ni dimonis desencadena en l'alliberat recels i dubtes. Perquè, encara que l'exorcisme li permet reintegrar-se a la comunitat, ¿no ha perdut també el seu poder indispensable de rebel·lió, la «naturalesa indestructible i resistent del seu ésser»?

Rememorant, sense esmentar-lo, un relat recollit a l'Evangeli de sant Marc, en què Jesús allibera un posseït per mil dimonis anomenats Legió, Handke reflexiona subtilment, amb ironia, sobre la seva trajectòria com a escriptor, des de l'etapa de la bogeria, quan escrivia a contracorrent textos transgressors que de vegades rebien respostes irades, i sobre la seva etapa actual, després d'haver rebut el Premi Nobel, com a escriptor distingit i, en part, neutralitzat que, potser, ha perdut el poder de sacsejar consciències.

Tres días después de su regreso a la región del sudoeste de París, tras pasar varios años de viaje, el protagonista ya siente la necesidad de partir de nuevo. Quiere cumplir un objetivo insoslayable, vengarse de una periodista que había acusado a su madre de haber aplaudido la anexión de su país a Alemania. La autora de esas falsas afirmaciones vive a un día de distancia en las colinas de alrededor de París. «"¡Así que esta es la cara de un vengador!", me dije la consabida mañana cuando, antes de ponerme en camino, me miré al espejo". Sin embargo: "Yo no había tramado ningún plan. Tenía que ocurrir. Por otra parte: había uno, había un plan. Pero este plan no era mío."» Y así la venganza desemboca en una fiesta, una decisión deliberada del narrador Peter Handke: a la historia escrita solo tiene acceso lo que existe en la historia real. Y a la inversa: la historia que acontece solo adquiere realidad si es digna de ser narrada.

L'Alexia o l'Aleksija, fins i tot alguna vegada l'Alicia, a qui tothom anomena «la lladre de fruita», és a punt d'emprendre una «expedició en solitari» per la Picardia francesa a la recerca de la seva mare. Abans de marxar, el seu pare, amb qui esmorza en un restaurant parisenc, li dona uns quants consells pel viatge. Amb tot, el relat no comença amb l'Alexia, sinó amb la figura del narrador, el qual, per donar fe de les experiències, els descobriments i les aventures d'aquesta dona viatgera, marxa un dia d'agost des de la badia de ningú, un espai fictici d'una narració anterior de Peter Handke.
Som davant un Peter Handke en estat pur, davant la seva «última epopeia», segons l'ha definida ell mateix. La protagonista torna a ser una dona, però aquesta vegada no es tracta d'una «dona esquerrana», ni d'una visionària, com la de Pels pobles, sinó de la filla de la banquera de La pèrdua de la imatge, a qui retrobem quinze anys després de la seva travessa per la Serra de Gredos.
La lladre de fruita relata tres dies de la vida de l'Alexia, tres dies de trajecte que són també tres dies de viatge iniciàtic, de descobriment interior, de gran viatge als orígens: una ambició essencial i constant en l'obra i en la vida de Handke.
Durant la seva travessa introspectiva, l'Alexia experimenta la bellesa del paisatge, coneix l'amistat, la soledat..., sense oblidar les al·lusions als conflictes i a la deshumanització de la societat contemporània. Tot, per mitjà d'escenes contingudes, d'encontres breus, en la línia de Camí de Damasc d'August Strindberg, però també de monòlegs lúdics i patètics i d'observacions il·luminadores, de vegades sorprenents, que mostren la sensibilitat enorme d'aquest autor a l'hora de descobrir, amb un estil autèntic i inimitable, la llavor del transcendent en allò que és aparentment banal.

La última y esperada novela del Premio Nobel de Literatura 2019
Alexia, a la que todos llaman «la ladrona de fruta», va a emprender una «Expedición-de-una-sola-mujer» por la Picardía francesa en busca de su madre. Antes de partir, su padre le da algunos consejos para el camino. Pero el relato no se inicia con Alexia, sino con el narrador, que parte un día de agosto de la «bahía de nadie»: ¿para qué?, ¿para observar a «la ladrona de fruta»?, ¿para acompañarla en silencio? No: para dar fe de sus experiencias y aventuras en su viaje iniciático.
" La ladrona de frutas "
es Peter Handke en estado puro; la «Última epopeya» según su propia definición.
Peter Handke, Premio Nobel de Literatura 2019, es todo un clásico contemporáneo de la literatura en lengua alemana. Sus libros, traducidos a más de 35 idiomas, han sido publicados en Alianza Editorial desde 1976. En 2017 fue nombrado Doctor Honoris Causa por la Universidad de Alcalá de Henares.
" Como todas las obras de Handke,
" La ladrona de fruta "
es un libro muy singular, uno que es consciente de su singularidad. Hay en él cosas maravillosas y extrañas y, como no podía ser de otro modo en un Perceval moderno, algunas heridas que la narración no puede sanar, sino a lo sumo cubrir. "
Die Literarische Welt
" Este libro es un regalo, un nuevo hito en la obra de uno de los autores más grandes de nuestro tiempo. "
WDR