Una trobada fortuïta en un tren i un crepuscle de tardor desvetllen en la Rosa un seguit d?imatges, que semblaven oblidades, del seu paisatge íntim, de la seva família... Tot d?una, la guerra, la postguerra, els diferents llocs on ha viscut, la gent que ha estimat, desfilen pel seu record com els meandres d?un riu plàcid en aparença, però que, de tant en tant, amaga remolins inesperats. Asseguda en un banc del llarg passeig del seu poble, la Rosa perd la noció del temps fins que sent xiular un tren i s?adona que ja s?ha post el sol, comença a fer fred i és força lluny de casa. Amb una prosa delicada tenyida de melanconia, Núria Albó viatja, a través de la memòria de la protagonista, cap al nostre passat més recent, i ens el fa compartir d?una manera prodigiosa.

D'un llenguatge fresc i senzill, d'un estil agradable i planer, d'uninterès temàtic que no decau de la primera a la darrera pàgina, i d'un humor que deixa el lector en el dubte fins i tot quan ha acabat ladarrera ratlla de l'obra. -