El doctor Albert Ferrer (2022), en comentar aquesta obra, remarca que la seua lectura el va introduir: ?en un espai físic singular, en la seua gent, i les seues vicissituds m?han anat fent descobrir multitud de curiositats que sovint se?ns escapen als més joves. (?) Una de les moltes que em cridaren l?atenció de la realitat peculiar vilafranquina, retratada fidedignament per l?autor fou, sens dubte, la fidelitat dels seus naturals a les seues arrels, tractant-se d?un medi natural tan radicalment diferent al que acostume transitar. Una altra, íntimament relacionada amb eixe sentit profund de pertinença a un determinat lloc que tenen els vilafranquins, fou el seu instint de supervivència i pragmatisme a l?hora de buscar solucions als problemes diaris. Si l?agricultura i la ramaderia tenien els seus límits, quan quedaven llunyans els esplendors tèxtils baixmedievals, trobaren en el tracte equí la solució a una economia malmesa. Un negoci complex en què començaren a familiaritzar-se i dominaren sobre manera des del segle XIX fins a poc després de la I Guerra Mundial, a través d?algunes famílies, com la pròpia del nostre protagonista. (?) Una tasca en què es van especialitzar bastants llinatges de la localitat fins a ser considerats pertot arreu com a gent de fiar pel compliment de la paraula donada, la seua solvència monetària i l?alta qualitat dels equins que compraven al comptat en un lloc per a vendre?ls en un altre.?

El doctor Albert Ferrer (2022), en comentar aquesta obra, remarca que la seua lectura el va introduir: ?en un espai físic singular, en la seua gent, i les seues vicissituds m?han anat fent descobrir multitud de curiositats que sovint se?ns escapen als més joves. (?) Una de les moltes que em cridaren l?atenció de la realitat peculiar vilafranquina, retratada fidedignament per l?autor fou, sens dubte, la fidelitat dels seus naturals a les seues arrels, tractant-se d?un medi natural tan radicalment diferent al que acostume transitar. Una altra, íntimament relacionada amb eixe sentit profund de pertinença a un determinat lloc que tenen els vilafranquins, fou el seu instint de supervivència i pragmatisme a l?hora de buscar solucions als problemes diaris. Si l?agricultura i la ramaderia tenien els seus límits, quan quedaven llunyans els esplendors tèxtils baixmedievals, trobaren en el tracte equí la solució a una economia malmesa. Un negoci complex en què començaren a familiaritzar-se i dominaren sobre manera des del segle XIX fins a poc després de la I Guerra Mundial, a través d?algunes famílies, com la pròpia del nostre protagonista. (?) Una tasca en què es van especialitzar bastants llinatges de la localitat fins a ser considerats pertot arreu com a gent de fiar pel compliment de la paraula donada, la seua solvència monetària i l?alta qualitat dels equins que compraven al comptat en un lloc per a vendre?ls en un altre.?

Vilafranca, malgrat la seua situació en una contrada de clima feréstec, amb escassos recursos naturals, lluny dels nuclis de població importants i mal comunicada amb el ferrocarril, fou capaç de bastir a l’enmig del páramo un nucli industrial pròsper, sense disposar de cap ajuda de fora, sense rebre cap bequerada de les multinacionals ni de l’Estat, recolzant-se només en la pròpia iniciativa. Això es va aconseguir gràcies al formidable capital humà d’uns empresaris visionaris i d’un estol de treballadors responsables i d’eficiència garantida, forjats en l’adversitat de mil batalles guanyades per a la subsistència. Així, a la primeria del segle XX, aquella xicoteta població del rerapaís muntanyenc va mamprendre un aferrissat procés de modernització que, als anys 30, l’havia convertida en un notable empori fabril, i als anys 50 en el poble amb més treballadors industrials de totes les comarques castellonenques, en relació al cens municipal. Com es veu, la industrialització vilafranquina, es va produir cinc dècades abans que la de la majoria de les zones properes a la mar que, tot i ésser més riques, més ben comunicades i amb més possibilitats, seguirien molts anys en el seua rutina agrària mentre Vilafranca es transformava, convertint-se en capital de la calça espanyola i tenint la factoria més gran d’Europa, en el seu sector. Així, doncs, els epítets de “la Barceloneta”, “l’Alcoi dels Ports” o el de “la Manresa valenciana” els tenia més que guanyats.

ste libro puede interesar a profesorado que desee complementar la docencia de aula con contenidos en línea propios, o bien que quiera ofrecer sus conocimientos y sus habilidades didáctico-divulgativas mediante internet, en especial para ayudar en el aprendizaje de lenguas.
Es fruto del trabajo de una docente, comunicadora audiovisual e investigadora en enseñanza de lenguas que ha puesto en práctica sus conocimientos sobre TIC y metodologías didácticas arrancando un proyecto en internet: De mica en mica. Es una profesora comprometida con los recursos de acceso libre en la red; convencida de que el socioconstructivismo de Vigotsky, que se ha demostrado eficaz en las aulas, puede serlo también en internet. Confía en la autonomía de la imagen pobre (Steyerl), que, en el ámbito de los vídeos didácticos, permite que cualquier buen docente analógico pueda virtualizar su contenido haciéndolo divulgativo sin la barrera de la perfección en la técnica audiovisual.
En los primeros capítulos, se explica el porqué del proyecto De mica en mica. A continuación, se detallan los materiales y contenidos ofrecidos en este proyecto desde un enfoque discursivo y pragmático. Más adelante, se presentan consejos prácticos. En los últimos capítulos, se ofrecen reflexiones sobre la docencia con adultos en el contexto de Escuela Oficial de Idiomas y en el universitario, a partir de experiencias y problemáticas encontradas en el propio ejercicio de la docencia de lenguas.

Aquest llibre pretén ser un estudi zoològic de totes les espècies
de serps que habiten al nostre entorn, Vilafranca i els seus voltants; i una guia de camp per a identificar-les. Atès que la professió de l?autor és la medicina, també és una aproximació al tractament de les mossegades.
S?hi fa un estudi acurat de la Triaga Magna i de la importància que van tindre els escurçons en la seua composició; però també s?hi destaca la font d?ingressos que van suposar per a l?economia d?aquests pobles.
Aquest treball es nodreix de la saviesa popular i de l?etnografia local, amb dites, remeis casolans, anècdotes, llegendes o faules sobre aquest món; d?una banda, maleït i perseguit, i de l?altra, admirat per les seues propietats curatives. No ens hem d?oblidar que, justament per això, la serp i el bàcul són el símbol de la medicina.

Mientras las tecnologías están sustituyendo a marcha agigantada el trabajo manual, la formación en los aspectos humanísticos, la aportación de otras capacidades parece indispensable para el desarrollo económico y empresarial. Los autores de esta obra, motivados por la búsqueda de aquellas claves que permitan acercarse un poquito más a la excelencia docente, crearon el grupo de innovación educativa ORIGAMI preocupado y ocupado por la generación de proyectos de innovación en la educación, y conscientes de que el mundo cambia a una velocidad vertiginosa y se hace necesario adaptarse a las nuevas demandas educativas, a los distintos perfiles de aprendizaje. Para ello, es necesario combinar lo bueno de la educación más tradicional (a veces da la sensación de que todo lo anterior no sirve) con metodologías dinámicas que preparen a los alumnos en esas competencias necesarias para afrontar con éxito los desafíos empresariales y sociales del siglo XXI. Así, en este libro se desarrolla una reflexión sobre el aprendizaje en la educación superior y la necesidad de preparar a los titulados universitarios en las competencias necesarias para afrontar los desafíos actuales en el desempeño profesional. Además, basándose en una metodología de aprendizaje activo, se proponen actividades y dinámicas que contribuyan a que el alumno gestione su propio aprendizaje, haciendo hincapié especialmente en las habilidades necesarias por los estudiantes de empresa.

L?edifici més important que més crida l?atenció a Vilafranca és, sense dubte, el temple parroquial. Una excel·lent mostra dels edificis religiosos de l?època, construït entre 1567 i 1572 quan a conseqüència de la reforma trentina començava a imposar-se una febre constructiva d?esglésies i ermites seguint les normes tradicionals amb la incorporació dels nous llenguatges que convergeixen en el nostre monument. Entre 1667 i 1670 es va afegir el Trassagrari; al segle xviii la capella de la Comunió (1725-1730) i l?ampliació de la sagristia major (1782), i a primeries del segle xx (1909-1911) el campanar nou. El temple actual és el resultat d?aquestes tres etapes constructives que responen a diferents influències estètiques que no modifiquen les seues característiques arquitectòniques fonamentals conferint-li l?esplendor que arribà a ser màxim a darreries del segle xviii. Aquest llibre ofereix un recorregut històric del patrimoni artístic de Vilafranca expressat en la seua església. Ajuda a descobrir i posar en valor un edifici particularment atractiu, dona resposta a les preguntes que ens puguem formular i portar la seua projecció historicoartística al patrimoni cultural i bibliografia sobre l?església de Vilafranca en els 450 anys de la seua construcció i des del 15 de juny de 2018 ostenta la condició de bé d?interès cultural amb categoria de monument.
Finalment, l?església de Vilafranca, segons com es mire, és un símbol envellit però pristí que físicament conserva el valor testimonial d?una realitat històricosocial del passat perenne per les fonts de la litúrgia; el màxim esplendor artístic imprescindible del poble, nissaga vilafranquina.

Encara no havien acabat de construir la Mina, als anys setanta, que ja l’abandonaven (com bé escrivia el gran periodista Huertas Clavería). La gent del barri es va mobilitzar. En una de les manifestacions veïnals, una pancarta feta amb un tros de llençol vell deia: «Luchemos por nuestra dignidad».
Ni els Jocs Olímpics ni el Fòrum de les Cultures 2004 van aportar beneficis socials al barri de la Mina. Això sí, no hi va faltar una gran especulació, una vegada més, fruit de la unió d’interessos dels poders econòmics i polítics.
Aquests mateixos poders van intentar esborrar un passat que contenia fets com els crims del franquisme al Camp de la Bota o l’arraconament de milers d’immigrants als barris de barraques de Barcelona.
Per aquesta raó es va crear l’Arxiu Històric del Camp de la Bota i la Mina. Perquè no s’esborrés la memòria dels nostres orígens, ja que, com diu el poeta, «qui perd els orígens perd identitat». A l’entrada de l’Arxiu, una pancarta ens recorda: «Lluitem per la nostra dignitat».
El premi del Memorial Joan XXIII per la Pau 2015, organitzat per l’Institut Víctor Seix de Polemologia i la Universitat de la Pau, atorgat a l’autor d’aquest llibre, és més que un premi «personal». És un reconeixement a tota la gent que, malgrat el que ha hagut de suportar, no ha tirat la tovallola.
Les lluites socials de la Mina, igual que les dels moviments obrers i populars d’arreu del món, persistiran. Estem convençuts que la lluita social per la justícia i la dignitat és el veritable camí cap a la pau.

Si en el primer llibre de la trilogia sobre la història del barri de la Mina vam poder conèixer la Mina rural tant en la seva dimensió humana com en la de la lluita política de Barcelona per apoderar-se del marge dret del riu Besòs, en aquest segon volum, l'autor ens mostra ja la creació del barri de la Mina.
Es tracta d’un «polígon d’absorció» –sotmès primer als interessos franquistes i després a una ambigua transició política–, que va acabar sent paradigma del barraquisme vertical i de barri ghetto. El seu estigma de marginació social encara és viu.
El llibre ofereix un recorregut per la memòria històrica dels trenta primers anys del barri. Però el que resulta més interessant són les contínues claus d’interpretació que l’autor ens facilita per entendre la lluita per la dignitat de la gent, així com les males polítiques, els interessos partidistes i també la corrupció, que acaben anorreant les xarxes socials reivindicatives i les esperances dels veïns.
La Mina és un barri que ha acabat generant un microcosmos molt complex i opac. No conèixer ni comptar amb aquestes claus dificulta molt la seva comprensió i la seva transformació.