Tan bon punt el pare surt a comprar i l?Enric es queda sol, esclata una terrible tempesta i els llums de la casa s?apaguen. Tot és fosc! L?Enric sent sorolls arreu i gairebé no s?atreveix a moure un dit. Vol pensar que el pare no trigarà, però passen els minuts i no arriba. Aleshores recorda que en un calaix del menjador hi ha una llanterna. Amb la llum a la mà, l?Enric lluita a tort i a dret contra les ombres i els sorolls..., però a la llanterna aviat se li acaben les piles!

En Joan era tan polit que ni s’embrutava les sabates. No feia mai disbarats, ningú no es comportava tan bé com ell a l’escola; no jugava mai amb els companys i les companyes ni els deixava les seves joguines, es considerava el centre de l’Univers...
Però quan va descobrir que, tot d’una, la finestra de la seva habitació s’havia torçat, les coses van començar a capgirar-se-li. Llavors es va adonar que compartir, inventar jocs, riure, tenir amics..., al capdavall resulta més divertit i enriquidor que fer la guitza.