La Clàudia s?encaparra amb el professor de música i en Blai, l?amic d?infància, queda amb el cor trencat. Amb en Quel, la Berta i altres col·legues del poble encaren l?estiu com si s?hi juguessin la vida. Olot és un cop de puny, i muntaran una banda perquè tremolin les festes majors. El Pepe, mentrestant, plora la Rosario mentre serveix cerveses al bar del Firal; el seu passat xiula com una olla a pressió. L?Ester sembla que no hi és tota i la Nina és l?únic far de seny. I al forn de la Marga, és clar, s?hi suca pa amb xafarderies. Tots plegats, un vesper de personatges que malden per trobar l?ordre de les coses i acaben sent experts, més aviat, en surfejar el desordre. La gràcia de la vida és justament aquest desordre. Una novel·la que esmola els punts de vista, la ironia, la llengua i la joia de viure.
Laura Tejada és de Sabadell, tot i que avui viu i escriu a muntanya, entre Oix i Andorra. Va estudiar a la Facultat de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, es va començar a forjar com a autora a l?Ateneu Barcelonès i la primera novel·la que va escriure ja va sortir amb un bon premi sota el braç. Amb aquesta segona obra protagonitza un retorn esperat per a molts lectors: Un cop morta (La Magrana, 2016) va guanyar el premi El Lector de l?Odissea i va causar una gran impressió. Avui confirmem una veu literària genuïna i albirem una narradora de llarg recorregut.

"Voler matar la mare no va ser una idea brillant. I més quan la mare en qüestió és la Dolors Planas, la
meva. Ara, si miro enrere, queda clar que no hi havia més opcions."   Tot hauria pogut ser molt diferent. La Dolors
hauria pogut ser una mare com totes, que estima la filla; i la Clara, una filla com totes, que estima la mare. Però no
és així. I quan la filla s’ha de fer càrrec de la mare, gran i malalta, entra en una espiral diabòlica.

Una historia impactant i imprevisible, plena de suspens i gotes verinoses d'humor negre que ben podria estar filmada per Alfred Hitchcock.

«Voler matar la mare no va ser una idea brillant. I més quan la mare en qüestió és la Dolors Planas, la meva. Ara, si miro enrere, queda clar que no hi havia més opcions.»

Tot hauria pogut ser molt diferent. La Dolors hauria pogut ser una mare com totes, que estima la filla; i la Clara, una filla com totes, que estima la mare. Però no és així. I quan la filla s'ha de fer càrrec de la mare, gran i malalta, entra en una espiral diabòlica.