La dona, l?amor, la natura, però també els capellans i en particular els directors espirituals, van obsedir Michelet; tots aquests temes els trobem a La bruixa. La bruixa, ja ho sabem, tradicionalment és una dona malvada, menyspreada, tan perversa que l?Església en va fer cremar un munt en horribles fogueres sobretot sota la Inquisició: les actes dels judicis per bruixeria ho demostren, és a dir, demostren que allò va passar, però Michelet no es conforma amb això. Precisament se sorprèn que cap dels seus predecessors estudiosos de la bruixeria no s?hagi interessat pel que ell anomena «la cronologia moral de la bruixa», com si la bruixa hagués sorgit de sobte del no-res, i és així que ell es proposa indagar per què en un determinat moment la dona, per qui ell sentia tanta admiració, va arribar a ser bruixa. Michelet troba una paraula per resumir l?origen d?aquesta figura tan maltractada històricament: desesperació. Si en la primera part del llibre es dedica a «rescatar» la dona desesperada que hi ha darrere la bruixa, en la segona part es proposa fer reviure les angoixes de les noies víctimes dels convents, anorreades per frares i monges sovint tanoques o amb una salut mental dubtosa, que cometen els pitjors abusos d?una manera impune i, el que és més ignominiós, emparats per les altes esferes polítiques i eclesiàstiques. Michelet ens parla d?una història fosca que acaba al país de la llum: en efecte, l?escriptor va posar el punt final a la seva obra a Toló, en ple Migdia, ciutat a la qual dedica belles descripcions. Ben segur que la idea de Michelet de rescatar la dona traient-la de la foscor de l?edat mitjana i del segle XVII i de rehabilitar-la fent-ne apologia a través de la figura de la bruixa és una valuosa contribució al progrés de les idees, molt d?acord amb els nous aires del seu temps.
Del pròleg d?Anna-Maria Corredor
Nascut el 1798 a París, en una família modesta i poc donada a la religió, Jules Michelet va cursar estudis universitaris i es doctorà en lletres el 1819. Va exercir com a professor de filosofia i d?història a l?École Normale Supérieure, va substituir Guizot a la càtedra d?història moderna de la Sorbona i fou professor d?història i de moral al Collège de France, d?on va ser expulsat definitivament el 1851 per les seves idees anticlericals i subversives. També tingué algun càrrec en institucions, entre les quals les Archives Nationales, on el 1830 fou nomenat cap de la secció d?història a instàncies de Guizot. Mort a Ieras el 1874, avui és considerat un dels millors historiadors de França i un escriptor destacat del moviment romàntic.
Michelet es va posar a escriure La bruixa cap al final del 1861, quan ja havia publicat tots els volums de la seva Histoire de la Révolution Française, tretze dels disset volums de l?obra Histoire de France i altres títols, entre els quals cal destacar L?Oiseau (1856), L?Insecte (1857), L?Amour (1858), La Femme (1859) i La Mer (1961). Va escriure La bruixa força ràpidament, ja que l?obra es publicà el 1862 en unes condicions bastant atzaroses.

A book by Jules Michelet on the history of witchcraft. According to Michelet, medieval witchcraft was an act of popular rebellion against the oppression of feudalism and the Roman Catholic Church. This rebellion took the form of a secret religion inspired by paganism and fairy beliefs, organized by a woman who became its leader.

Esta obra se dedica a analizar la literatura escrita a propósito de la hechicería y en este caso circunscrita al campo de las mujeres brujas, hechiceras, posesas diabólicas, etc. Son todos los aspectos tocantes a las páginas de este libro.

En Mujeres de la Revolución, (1854) Jules Michelet recrea los personajes femeninos que intervinieron en el periodo revolucionario 1789-1794. El arrojo de madame Legrós, que convirtió en obsesión vital la liberación de Latude, el prisionero más antiguo de la Bastilla; la valentía de las mujeres que con su actitud el 6 de octubre obligaron a Luis XVI a abandonar Versalles para dirigirse a Paris; las mujeres de tribuna y espada como Théroigne de Méricourt, y Olympe de Gouges, autora de la Declaración de los Derechos de la mujer y la ciudadana; escritoras y activistas como madame Roland, autora de unas interesantes Memorias; madame de Stäel, cuyo salón gozó de gran influencia. Y junto a estas, las realistas, vendeanas, contrarrevolucionarias, entre cuyas filas había religiosas que abandonaban el cenobio para combatir la revolución.