La particular situació que va experimentar l'illa de Menorca al llarg del segle XVIII (britànica entre 1708 i 1756; francesa fins al 1763; novament britànica fins a 1781, i espanyola fins a 1798, any en què tornarà a domini britànic fins a 1802) va provocar una perenne relació de conflicte entre les autoritats ocupants, especialment les que depenien del govern de Londres, de confessió anglicana, i les autoritats religioses menorquines, catòliques, subjectes, però, a l'autoritat del bisbe de Mallorca, amb seu a Palma i, per tant, en una illa que estava sota la sobirania d'Espanya. L'autor explica i interpreta aquests conflictes fent una anàlisi profunda i acurada de pràcticament tot el segle XVIII (el bisbat de Menorca no s'erigirà fins l'any 1795), amb especial referència a l'estructura de l'Església menorquina, als conflictes interns i externs, al pensament polític i teològic dels seus principals protagonistes, i a la defensa numantina que els clergues menorquins faran de la immunitat eclesiàstica -per tant, de l'autonomia de l'Església respecte dels poders de l'Estat-; autonomia que es veurà particularment contradita quan, després de la conquesta de l'illa per 'las Armas Catholicas del Rey de España', Carles III imposarà a l'Església menorquina la política regalista que impregna el seu regnat i el del seu fill i successor Carles IV.

Aquest llibre dóna a conèixer el pensament força original de Nicolau Maria Rubió, així com també la seva tasca periodística, desenvolupada bàsicament a París entre 1937 i 1945. Tots aquests escrits ens ofereixen una visió molt lúcida dels conflictes europeus del seu temps, com també de la guerra civil espanyola, que Rubió contempla des del seu exili francès.

Estudi minuciós i suggeridor sobre la cultura catalana a Menorca entre el final del segle passat i la guerra civil, amb un especial èmfasi en els aspectes autonòmics i la personalitat de Menorca sovint enfrontada a la de Mallorca.