Un viaje al país de los muertos, un caso de asesinato que acaba con el más lúgubre y siniestro de los encuentros, y un inolvidable día de verano en el que la historia política y la historia privada se entremezclan en una incitación a manejar los hilos del poder. Los tres relatos que conforman este libro, que van del futuro al pasado, son también un «Infierno», un «Purgatorio» y un «Paraíso», tres momentos en la decadencia de un país. Los tres fluyen entre la sátira y la meditación, entre la denuncia y la compasión, entre el gran estilo y las bajezas realistas, entre la imaginación moral y el análisis político.

«Una de las rareses literàries més aplaudibles del panorama narratiu actual.» Ponç Puigdevall, Quadern (El País)

«La sorpresa més grata de la literatura catalana del nostre temps.» Àlex Susanna, Avui

«Un narrador de primera categoria.» Santos Sanz Villanueva, El Cultural (El Mundo)

Un viatge compassiu al país dels morts, un cas d?assassinat que acaba amb la més llòbrega i sinistra de les trobades, i un inoblidable dia d?estiu en què la historia política i la història privada s?entremesclen fins que l?espurna de la coincidència ho il·lumina tot. Els tres relats que conformen aquest llibre, i que van del futur al passat, també són, a la seva manera, un «Infern», un «Purgatori» i un «Paradís».

Els tres flueixen entre la sàtira i la meditació, entre la denúncia i l?escolta, entre el gran estil i les baixeses realistes, entre la introspecció moral i l?anàlisi d?una actualitat convertida en camp de maniobres de la fi ció. Infern, Purgatori, Paradís és una novel·la política que se situa més enllà del bon relat i de la crònica fidedigna, allà on la imaginació fa saltar les juntures del que és conegut i previsible, dels afectes i les passions, dels prejudicis i els judicis sumaris, del que ensordeix i el que fa enfurismar.

La seva proposta per a l?esperança és el mateix llenguatge de la literatura.

Un seminari on més valdria no haver anat, una nit de Nadal memorable, una excursió a Sant Miquel de Cuixà, una llarga tarda de beguda entre dos amics, i un retrat de la pròpia mare als noranta llargs conformen les peces d’aquest Quartet. Jordi Ibáñez Fanés posa en joc l’assaig, el retrat, la memòria, la
ficció i el diàleg, i desplega un exercici franc d’interrogació i de recerca, d’introspecció i de projecció. L’emoció, la intel·ligència, l’humor i la tensió sostinguda de la seva prosa fan que Un quartet impliqui els lectors com si fessinells també aquest viatge secret. Perquè tot el Quartet gira al voltant de la decisió que es pren sobre la vida que es desitja i sobre la responsabilitat de les pròpies decisions.

A la taula rodona del rei Artur hi havia un seient anomenat el siège périlleux. Aquest lloc estava reservat al cavaller que trobés el Grial, i qui s?hi asseia sense merèixer-s?ho moria. El lloc perillós de Jordi Ibáñez és aquest seient i a la vegada una interrogació sobre els mèrits i les aventures lligades al lloc que aspirem a ocupar en aquesta vida, així com als fantasmes i els perills que assetgen aquest lloc. La proa d?un bot, la cadira d?una taula, les tombes romanes de la plaça Villa de Madrid, una parada d?autobús són alguns d?aquests llocs que articulen en el poema la recerca de si mateix, i el mèrit de saber trobar el propi lloc a la vida.

El 31 de octubre de 2007, el Congreso de los Diputados de España aprobaba la Ley de Memoria Histórica, «por la que se reconocen y amplían derechos y se establecen medidas a favor de quienes padecieron persecución o violencia durante la Guerra Civil y la Dictadura». Entre otras disposiciones, la ley establece que el Estado «ayudará a la localización, identificación y eventual exhumación de las víctimas de la represión franquista», reconociendo así implícitamente que en este país, setenta años después de la guerra civil, sigue habiendo miles de muertos sepultados de forma indigna.
Al hilo de los ásperos debates que ensombrecieron la tramitación parlamentaria de la ley, "Antígona y el duelo" explora lo que el autor califica de «memoria usurera», incapaz de reconocer el dolor de los otros. Asimismo, denuncia el miedo o la incapacidad de la clase política y de algunos medios de comunicación para conseguir que todas las memorias de los daños sufridos, todos los relatos y recuerdos de la guerra civil, todas las experiencias traumáticas de aquella contienda convivan en un espacio simbólico de duelo, una «moralidad desolada» y una memoria compartida, compasiva y piadosa, como la que ejemplifica la trágica figura de Antígona. Tras el debate político y jurídico, Antígona y el duelo aporta la reflexión moral en torno a la memoria histórica.

Una tarde de septiembre, un hombre de edad incierta se deja llevar por el gentío que baja por una elegante avenida de Barcelona. No lo mueve ni la gente ni la inercia de sus pasos, sino la búsqueda de una memoria en el centro de un océano interior tan delirante como dolorosamente lúcido. En su paseo encuentra viejas figuras que un día formaron parte de un juego cuyas reglas y objetivos ya no controla. Unas veces son conocidos de otro tiempo o su recuerdo, otras camareros de bares y terrazas, y hasta asoman algunos viandantes mudos y otros tantos muy locuaces, como un antiguo amor que se cruza en su camino sin saberlo o el hilarante encuentro con un tal Alberto Pesadillas. En definitiva, un montón de vidas vividas sólo a medias, que llenan el paisaje de cada día en la ciudad: «Y fue así como me encontré pensando en el asunto de las líneas de la vida, quiero decir de los dibujos que hacen las vidas, como si cogieras un lápiz en el momento de nacer y no lo dejases caer hasta el momento de morir, o como si se pudiesen ver, igual que las rayas que hacen los patinadores en el hielo, estas alambicadas volutas de la vida desde que empieza hasta que acaba».
Esta primera novela de Jordi Ibáñez Fanés (Barcelona, 1962) se plantea como una novela de formación, pero al revés: el protagonista, en lugar de encontrarse a sí mismo, descubre, gracias a la mediación de un músico callejero, una nueva forma de entender la vida y todo lo que le rodea. Ese descubrimiento –el de que el mundo gira alrededor del amor– se le revela a partir de una historia verídica que llena de realidad su cabeza repleta de suposiciones, ficciones y deseos. Una vida en la calle es también una tarde dedicada a recordar un nombre. O, si se prefiere, un descenso a los infiernos del aquí y ahora con un final que anuncia el ascenso al purgatorio.

Un escriptor amb un sòlid present i un millor futur a la literatura catalana contemporània. [«Avui», 5/1/2005]
«La porta del darrere» és un recull de quaranta poemes a través dels quals el viatge de la lectura i de l’art, el viatge interior, el viatge físic i el viatge de l’amistat i de les relacions humanes s’entrecreuen fins que apareix una figura d’un tapís, complexa i indesxifrable. La veu dels poemes agafa aquesta figura com a mirall de les seves pròpies dificultats i dubtes, de la seva pròpia capacitat de barrejar l’humor i la seriositat, les perplexitats i les conviccions. «La porta del darrere» es converteix aleshores en un emblema per accedir a la complexitat de les coses i de la vida. És també una imatge programàtica per a un tipus molt específic d’art de viure: sempre a punt d’entrar, sempre a punt de sortir. «La porta del darrere» és, en definitiva, un intent més per abocar-se al pou de l’existència humana.
BIOGRAFIA AUTOR
Jordi Ibáñez Fanés
Nascut a Barcelona el 1962, és professor al Departament d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra. El seu camp d’investigació són les idees estètiques de la modernitat i la seva transformació i vigència en el món contemporani. Ha publicat la novel·la «Una vida al carrer» (2004) i el poemari «Nou homenatges i altres problemes» (2000). També és autor dels assaigs «Después de la decapitación del arte» (1996) i «La lupa de Beckett» (2004). Ha escrit una tesi sobre Benjamin i Heidegger i ha traduït al català Georg Büchner i Thomas Bernhard. Ha estat crític literari del diari «El País» i actualment col·labora a les pàgines de cultura de «La Vanguardia».

En una tarda de setembre, un home d?edat incerta es deixa portar per la riuada de gent que baixa per una elegant avinguda, de Barcelona. Allò que l?empeny no és la gent o el pendent del carrer, sinó la recerca d?una memòria al centre d?un oceà interior tan delirant com adoloridament lúcid. En aquesta passejada es trobarà amb velles figures que un dia van formar part d?un joc, les regles i els objectius del qual ara no controla: «No sé com vaig començar a pensar en l?assumpte de les línies de la vida, dels dibuixos que fan les vides, com si agafessis un llapis al moment del naixement i no el deixessis caure fins al moment de la mort, o com si es poguessin veure, igual que les ratlles que fan els patinadors sobre gel, aquestes giragonses de la vida des que comença fins que acaba...». Una vida al carrer és també una tarda dedicada a recordar un nom. O, si es vol, una baixada als inferns de l?ara i l?aquí amb un final que anuncia l?ascens al purgatori.