La pressió social contra la supèrbia és una manera de destruir els millors àngels de la nostra naturalesa i les poques pensades originals que anem tenint durant la vida. L?antídot de la supèrbia no és tan sols la humilitat; és també un espai social on l?interès genuí per coses diferents i elevades és vist com un guany per a tothom. Fa la vida més rica i oberta.
Com més fràgil és una comunitat, més necessitat té de censurar els caràcters forts. Hem cultivat durant segles la idea que, de tots els defectes dels caràcters forts, el més perillós és la supèrbia. Els carrers són plens de ciutadans compromesos amb el deure cívic d?avisar-te quan pateixes d?un excés de caràcter. Tanmateix, la codificació de la supèrbia en pecat és un eficaç instrument de control social.
La sèrie «Pecats capitals» pretén oferir una visió fresca i rigorosa de cada «pecat» a càrrec de noves veus de l'assaig català.

La presión social contra la soberbia es una manera de destruir los mejores ángeles de nuestra naturaleza y las pocas ocurrencias originales que vamos teniendo a lo largo de la vida. El antídoto de la soberbia no es solamente la humildad, también es un espacio social donde el interés genuino por cosas diferentes y elevadas es visto como una ganancia para todos. Hace la vida más rica y más abierta. Cuanto más frágil es una comunidad, más necesidad tiene de censurar los caracteres fuertes. Y durante siglos hemos cultivado la idea de que entre todos los defectos de los caracteres fuertes, el más peligroso es la soberbia. Las calles están llenas de ciudadanos comprometidos con el deber cívico de advertirte cuando sufres de un exceso de carácter. De ahí que la codificación de la soberbia en pecado sea una eficaz herramienta de control social. La serie «Pecados capitales» pretende ofrecer una visión fresca y rigurosa de cada «pecado» de la mano de nuevas voces del ensayo.

(Fuera de colección) Narrativa General Narrativa

Les coses s?erosionen, els amics es moren, el desig s?acaba.» El filòsof Jordi Graupera parteix d?aquesta experiència del caos i la destrucció primigenis per explicar com la ment humana busca patrons permanents i previsibles. Aquesta procés de comprensió i control de la realitat hauria donat lloc a diverses formes d?expressió religioses. Així doncs, el politeisme i el monoteisme recollirien vivències elementals de l?ànima humana: el primer, la diversitat pròpia de la vida dels sentits; el segon, el desig d?unitat propi de la ment. Graupera ens exposa l?origen històric del monoteisme: què va desterrar, què va imposar, què va perdre pel camí. I, narrant els obstacles d?aquest amor que apunta cap a la transcendència per situar-se «sobre totes les coses», ens explica per què la seva victòria no pot ser mai definitiva. La sèrie Deu Manaments vol repensar els grans temes de la contemporaneïtat seguint el fil conductor del decàleg. Amb una mirada fonda i actual, responent a problemàtiques d?avui, lluny de qualsevol confessionalisme.