Les narracions d’aquest llibre comencen just en tombar per aquesta cantonada, punt d’encontres i desencontres, de mirades fugisseres, de vianants que esperen, que passen..., espai de transició entre dues vies, però també una inflexió en el periple diari del ciutadà, un gir cap a la cara oculta del carrer... Un collage de la vida contemporània, centrada sobretot en un escenari característic: la ciutat, populosa i desolada alhora, múltiple i contradictòria.
En el text, s’hi desplega un seguit de situacions, sovint impregnades d’un humor subtil i profundament amarg, a través de les quals es manifesten la massificació de la societat, l’anul·lació de l’individu, la solitud, les realitats virtuals, el fetitxisme dels objectes, les relacions de poder...
En el pròleg que Feliu Formosa va escriure per al llibre de l’autor Naturalesa dels dies, es pot llegir: “Daví és un poeta que no defuig la reiteració obsessiva d’uns temes que ens donen el marc de la seva poesia; asfalt, túnels, rails, metro, andana, tram, murs, autopista, estació, ciment, trànsit, vorera, semàfor, bars, calçada, és a dir, llocs on el temps (un altre mot que apareix de manera reiterada) passa d’una manera inaferrable”. Unes observacions que sens dubte també se’ns revelen a «Just en tombar per aquesta cantonada».