Som també el lloc que habitem i els espais que vam habitar, els punts on han quedat gravades estampes dels nostres actes i inactivitats, de la història personal que ens confirma. A La casa sonora s’evoquen els cruixits, les dilatacions, les passes, els grinyols, els cops de porta i les roncors que omplen el silenci del poeta, que des de la distància temporal entre el seu sedentarisme actual i el nomadisme urbà dels anys passats ha volgut convertir en poemes. El misteri dels passadissos, el vertigen de les fugides, l’ansietat dels trasllats, la il·lusió i la desfeta d’anar d’aquí a allà. I la serenor de la nostàlgia, sempre tan creativa.

Amb aquest poemari en forma de tríptic, l?autor planteja un voluntari desordre d?imatges, sons i metàfores que acaba formant una unitat d?expressió. Com a rerefons dels versos hi ha Francis Bacon, pintor suggeridor de ferides velles de l?ànima i incomoditats físiques d?un jo protagonista que no narra pena ni angoixa concreta; que es limita a entomar els impactes de la vida i acaba reconeixent les febleses, no se sap quines misèries. Pessimisme? No necessàriament. Cada qual sabrà ?o no? què fa el seu cos al llit sota la llum escassa d?una bombeta, què pensa.
El poeta desplega el seu carnatge des de tres àmbits: en uns espais convex, còncau i, finalment, pla, embrutit de nostàlgia, supurant edat i temps. Potser satisfet, però, d?haver acceptat definitivament els cops, d?haver entès dolçament la necessitat d?assumir la derrota per tal d?encarar l?etapa indefugible de la maduresa.

Fet d’una bufada i amb tres o quatre nucs ben dats, Globoflèxia és un cant a les coses, a la dinàmica dels objectes que omplen l’espai que emmarca el poeta, una fotografia anímica de la seva lògica uns cops il·lusionant per bella i perversa, en altres ocasions, per la seva càrrega de nostàlgia malsana que acumula. Com ja va fer a Les coses i els miratges (Premi Benet Ribas 2014), González Pujalte es planta damunt del món i deixa que allò que el compon l’ompli d’una perplexitat de la qual diríem que frueix sovint com d’un plaer més propi de les edats madures que dels anys del descobriment. S’atura i cerca un punt on equilibrar-se l’ànima en un món tan ple de desencisos i creu trobar en el llenguatge un què sé jo que li permeti entrellucar, flexionant-lo, el sentit de certes nimietats de la vida. I bufa encara més i fa poesies, formes que creixen i ocupen espai com quan s’infla un làtex i la seva pell s’expandeix posant una forma nova en la natura.

A Les ulleres de Walter Benjamin, Joan Carles González Pujalte s?apropa líricament a la figura del filòsof alemany fent un sentit homenatge a les seves idees sobre l?art i un recordatori necessari al seu final, derrotat a Portbou per l?assetjament dels gossos de la monstruositat del III Reich.
El llibre recull vint-i-set poemes dividits en dues parts sota els títols de «Les ulleres de Walter Benjamin» i «La mort a Portbou».
Les ulleres de Walter Benjamin va ser guardonat amb el Premi Narcís Lunes i Boloix 2017, convocat per l?Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts.

Aquest cant elegíac de 25 poemes ens transporta a l?est d?una Europa que lluita contra les seves grans mancances, contra el seu passat tenebrós i contra un present ple d?incoherències i presoner de la pròpia història mal resolta, plena de ferides mal tancades que, indefectiblement, es tornen a obrir cada dos o tres dècades. Hi ha en els poemes del llibre referències constants a l?art, a la història, a la geografia i a la cruesa de viure a l?orient d?un continent que sembla ignorar més que assimilar.
Llibre guanyador del XI Premi de Poesia Joan Perucho Vila d?Ascó 2016

Esbós, teoria i poètica de la nou és un exercici poètic d'observació d'una forma natural i quotidiana: la nou.