1) La condició de la poesia és la de dir allò que no se sap, o no es pot, o no es deixa; alguna cosa inconscient o subjacent que s?intueix i que permeti dir la pròpia perplexitat del món apercebut. En tot cas, seria una informació personal i transferible de l?escenografia de la vida.
2) La poesia vol dir bàsicament el xàfec d?aquesta vida subtil i estranya, explicada de mi i per a mi als altres, com una mena de necessitat. Tanmateix cal confiar que entre tots ho direm tot i que res no quedarà sense ser dit, tal com pressuposava Mallarmé.
3) La poesia es composa de paraules, amb la seva música i l?expressivitat dels seus conceptes. Aquí és on rau l?amagatall de la veu pròpia, aquest baix continu que es va conformant com una fesomia ineludible, com l?empremta dactilar. En aquesta formació hi intervé la tradició, les lectures, el propi caràcter i la pròpia biografia.
4) Si la poesia té un territori acotat, propi, és el territori comanxe del dubte, amb fletxes voleiant en totes direccions. En el territori de la creació res no és fàcil, tot difícil.
Josefa Contijoch

De vegades un sotrac emocional pot enfonsar-te. Altres vegades pot generar l'energia necessària per fer balanç d'una vida. És el que li passa a l'autora amb el fet de la mort violenta de l'amiga. La commoció és tan forta que necessita buscar, indagar, restituir, fer justícia. Però no té cap instrument per fer-ho. Ella només sap escriure.
Sense alè constata que la imaginació és lliure i dubtós el funcionament de la memòria; no obstant això, la traïció, de ser-hi, és involuntària i, en qualsevol cas, projectiva. La traïció ?o la contradicció? no és pas el contrari de l'amor: és el mateix amor.
Sense alè és un llibre fronterer, en el fons i en la forma. Es confonen els límits entre prosa i poesia, i no se li pot dir novel·la perquè la ficció desapareix per donar entrada a determinats records d'un temps i d'un país que ja sembla remot.
La independència de les dones té un preu massa alt. L'honestedat de pensament també. I una generació sencera pot quedar atrapada per la covardia dels que l'han precedit. L'autora aboca apassionadament sentiments, fets, història com un patac d'aigua. Efectivament, sense alè.
Josefa Contijoch Pratdesaba, poeta, narradora, assagista i traductora nascuda a Manlleu (plana de Vic), el 20 de gener de «l'any de l'aiguat». Filla d'una família d'impressors i llibreters, ha publicat, entre d'altres: en poesia, Ales intactes (1996), Les lentes il·lusions (2001), Congesta (2007) i Ganiveta: antologia poètica 1964-2011 (2012); en narrativa: Potala (1986), No em dic Raquel (1989), La dona liquada (1990), Rímmel (1994) i Els dies infinits (2001).

Congesta consta de tres apartats (i: amor/desamor, ii: deperdició, iii: solitud/silenci), cadascun dels quals s'introdueix i es clausura amb uns haikús. El terme que fa de títol és una paraula-metàfora que al·ludeix a la memòria foradada pel temps i que, a mans besades, enfoca el fenomen de la perdurabilitat i el seu procés.