Vivim un moment d?incertesa absoluta, de canvi i desori global. El model social europeu occidental nascut
després de la II Guerra Mundial el 1945 està arribant al seu final? L?estat del benestar i l?hegemonia de les classes mitjanes semblen perdre?s en el passat mentre el present i el futur s?albiren plens de dubtes i pors. Davant d?un panorama semblant, les respostes per part de les societats europees i occidentals en general han estat diverses. Si algunes han reaccionat a través de forces populistes o d?extrema dreta, de moviments de protesta al carrer i, a les institucions, des de posicions moderadament d?esquerres, a Catalunya s?ha produït un fenomen particular. El Procés independentista iniciat el 2012, amb els seus errors i virtuts, ha fet convergir en un mateix moviment de masses, horitzontal i de baix a dalt, la reivindicació d?un Estat català sobirà separat d?Espanya amb la supervivència de la classe mitjana i el canvi de rumb de les tendències econòmiques globals al centre. El fracàs de la traducció d?aquesta doble dinàmica -on intervindran qüestions lingüístiques, de cultura política i polítiques governamentals i de riscos calculats- a una praxi articulada en partits polítics serà la clau per a entendre el no menys remarcable desconcert de l?independentisme català. Un exemple més de la desorientació de les societats europees.

Hi ha interrogants incòmodes a la història catalana del segle xx. Com ara: ha existit un feixisme catalanista? Durant dècades ha semblat que plantejar aquesta pregunta era voler tacar la trajectòria d?un moviment aparentment «immunitzat» davant la temptació feixista. L?objectiu d?aquest llibre és precisament desxifrar si el catalanisme del segle xx i principis del xxi tingué i té avui en dia una branca feixista com tants d?altres moviments nacionalistes ?amb o sense Estat? van tenir. Vol interpretar com l?ascens al poder de Mussolini i Hitler i la seva herència van afectar la política catalana. Ningú no dubta que ha existit el feixisme espanyol. Però... I el feixisme catalanista? En resum, cal historiar. Aquest llibre aborda el tema des de la complexitat, a través d?un conjunt d?especialistes ?catalans i espanyols? que tracten la qüestió amb rigor, sense prevencions ni intencionalitats obscures.
D?aquest volum, en surten explicacions noves, originals i de rellevància, que es poden sintetitzar en una primera conclusió: feixistes catalanistes, sí, n?hi ha hagut, i potser molts, però feixisme catalanista, no. Així de clar i de complicat alhora.

Com es viu immers en una revolució? Quines reflexions, sentiments i contradiccions pot generar en la societat que la protagonitza? Quin és el grau de tensió que pot suportar una societat abans d?esclatar? Sense perspectiva. A cop calent. Sense espai per a la reflexió pausada. Aquest llibre ens presenta les meditacions, apunts i reaccions de dos historiadors i un periodista davant de l?huracà polític desfermat a Catalunya entre finals de l?estiu i els inicis de la tardor d?aquest 2017. Perquè l?octubre català marcarà un punt d?inflexió en la història del país. Durant quaranta dies, la política i la societat catalana s?han vist remogudes i regirades sense pausa ni fre per una llarga llista d?esdeveniments transcendents: detencions, referèndum, repressió policial, empresonaments, proclamació d?independència, suspensió, govern cessat, exili i el carrer com a protagonista. Res no tornarà a ser com abans. El catalanisme tou ?inclusiu, genèric? ha mort. L'independentisme de masses, comptant amb la majoria parlamentària i el compromís del govern, ha intentat fer el gran salt, mentre que l'espanyolisme català adormit, acompanyat de la força repressiva de l'Estat espanyol, ha basat la seva ofensiva en la denúncia de les tensions socials derivades del Procés.

«Estem presenciant un boom de la novel·la històrica, amb uns volums de vendes que susciten l'enveja dels pobres historiadors realistes. És un fet que són més llegides (i més cregudes!) les novel·les de tema històric que els estudis històrics rigorosos, fins al punt que alguns que creiem tenir quelcom d'important a dir sobre la nostra història recent ens preguntem si no hauríem de mirar d'aprendre (si és que se'n pot aprendre i si encara hi som a temps) a escriure novel·les, si de debò desitgem fer arribar al gran públic els resultats de les nostres laborioses recerques. És ben significatiu l'èxit d'una coneguda revista catalana de divulgació històrica: partint de la convicció, no del tot infundada, que els historiadors no sabem escriure bé, ens redueixen a ?assessors? i encarreguen la redacció de l'article a un periodista que sabrà explicar el tema de manera atractiva, o fins i tot sensacionalista. D'altra banda, és ben certa la dita que la realitat supera la ficció: els bons novel·listes confessen que els millors episodis no són inventats sinó reals. Si en una novel·la o un film es digués que durant la Guerra Civil algú projectà aplegar els joves catalans exiliats, que rebutgen tant la Catalunya dominada per la FAI com l'Espanya dels militars revoltats, i desembarcar a Empúries, refiats que tots els bons catalans se'ls uniran i podran desbancar els anarquistes abans no arribin els falangistes, segurament diríem que és un excés d'imaginació, massa inversemblant per ser portat ni tan sols al terreny de la ficció literària o cinematogràfica. I, amb tot, Ramon Sugranyes de Franch i Carles Eugeni Mascarenyes ho van pensar seriosament. Dit això, gosaré afirmar que la correspondència entre Sugranyes de Franch i Mascarenyes, amb els altres corresponsals que s'hi barregen, és tan apassionant que sembla una novel·la que té la Guerra Civil de teló de fons.» Del pròleg d'Hilari Raguer.
Arnau Gonzàlez i Vilalta (Barcelona, 1980). Professor del Departament d'Història Moderna i Contemporània de la UAB. Ha centrat les seves investigacions en diversos aspectes del nacionalisme català dels anys trenta del segle XX. De la desena de llibres que ha publicat, a més d'articles i participacions en congressos, en destaca l'anàlisi del paper femení en el catalanisme, l'estudi de la figura del president Companys o la presentació de la mirada italiana de la Catalunya del període 1931-1943. En aquests moments està treballant en un volum que explicarà quina fou la visió de la diplomàcia i premsa europea de la Catalunya en guerra del 1936-1939.

A lo largo del periodo de entreguerras, la evolución política, social y económica de Cataluña despertó un especial interés en la diplomacia extranjera destacada en Barcelona y Madrid. La importancia de las inversiones de diferentes multinacionales en territorio catalán, las complicadas relaciones entre Cataluña y España y su movimiento nacionalista suscitarían múltiples informes que las legaciones diplomáticas enviarían a sus respectivos Ministerios de Asuntos Exteriores. Entre las principales potencias interesadas en la suerte de la Cataluña autónoma (desde 1931) y de su futuro político, destacaría la Italia fascista a través de su consulado en Barcelona y de su embajada en Madrid. De este modo, el presente volumen analiza diferentes aspectos de la atención prestada por los diplomáticos italianos a los diferentes escenarios históricos de la Cataluña del período 1930-1943.

Aquest llibre clou l’estudi sobre la representació parlamentària catalana durant la II República Espanyola, que Arnau Gonzàlez ja va començar amb Els diputats de Catalunya a les Corts Constituents (1931-1933), publicat el 2006. El present volum defineix les continuïtats i variacions a les elits polítiques catalanes a Madrid.

La presente obra pretende acabar con la injusticia histórica que supone el olvido al que ha sido sometida la figura de Ángel Ossorio y Gallardo. Y lo hace desde uno de los aspectos que más interesaría al jurisconsulto, político e intelectual madrileño: su visión de Cataluña y del catalanismo. Una relación, la de Ossorio con Cataluña, de una extraordinaria intensidad y sinceridad, desde 1907 cuando fue nombrado gobernador civil de Barcelona hasta su muerte en el exilio argentino en 1946. Durante estas cuatro décadas Ossorio irá adquiriendo la amistad y la admiración de una larga lista de los principales protagonistas de la vida política, cultural y social de Cataluña. Una relación que lo convertirá en un verdadero «amigo» de todo lo catalán, y aún más, en uno de los pocos catalanófilos españoles de la primera mitad del siglo XX.
Arnau Gonzàlez i Vilalta (Barcelona, 1980). Doctor en Historia y profesor del Departamento de Historia Moderna y Contemporánea de la UAB. Ha centrado sus principales líneas de investigación en el estudio del nacionalismo catalán desde diferentes aspectos durante la Segunda República y la Guerra Civil. Así, ha publicado, al margen de artículos en diferentes revistas especializadas, los siguientes libros: Els diputats de Catalunya a les Corts Constituents (1931-1933); La nació imaginada. Els fonaments dels Països Catalans (1931-1939); La irrupció de la dona en el catalanisme (1931-1936), todos ellos en 2006 y La creació del mite Lluís Companys. El 6 d’octubre de 1934 i la defensa de Companys per Ossorio y Gallardo, en 2007.

La present obra analitza les múltiples transformacions de l’estructura politicosocial i els fets que marcaren la història de Montornès del Vallès en el període 1931-1945: des de la proclamació de l’Estat Català per part de la secció local d’ERC, passant per la violència revolucionària de la guerra, fins a la repressió de la Comisión de Libertad Vigilada del primer franquisme