«Jo ja no els he vist, els paisatges dels contes, però encara existeixen en la meva fantasia. Quan vaig néixer, el meu país ja feia catorze anys que estava en guerra. Ni cérvols, ni guineus, ni boscos he vist al meu entorn. Tot és terra cremada. Però els contes de la mare potser eren la seva manera d?explicar-me com era el meu país, el meu paisatge, abans de la desolació... De fer-me aprendre sense llibres la història del meu poble, trepitjada i perduda. Perquè jo, aquells contes, els tinc sempre presents. Em fan companyia, i més ara, que sóc lluny del meu país. Gràcies als contes, quan em sento perduda, veig allà al lluny la llumeta de la cabana del bosc. Són la dimensió emotiva de la meva identitat».
BUT NA BUT... això era i no era una noia amb el cos ferit per la guerra però amb l?energia d?un cor enorme alimentat per les històries de la seva mare. Per primera vegada són traslladats al paper els contes orals d?un país que, com la Nadia, ha canviat d?identitat però no ha perdut l?essència. Un regal per als lectors catalans, que han acollit aquesta dona forta i valenta a la seva terra.

Basada en hechos reales, esta es la historia de Nadia, una chica que luchó por su libertad y sobrevivió a la guerra y al régimen talibán en Afganistán.

«Mi madre grita mientras retira, con manos frenéticas, los trozos de yeso y de cemento que han caído sobre mí. Llenos de pánico, sus ojos buscan algún indicio de vida en mi cuerpo de ocho años.

»Acaba de caer una bomba en casa. Y ella se lanza a apagar con su cuerpo las llamas que encienden el mío, con un abrazo que pretende darme de nuevo la vida. Ignora que ella también se está quemando, que es una mujer gruesa y poco ágil; ignora el humo y los cascotes, y me saca en brazos, y en pocos segundos, de lo que podría haber sido mi tumba. Sólo después de verme fuera de allí, y de comprobar que aún respiro, a mi madre la abandonan las fuerzas. Entonces empieza a temblar descontroladamente y a repetir mi nombre, como si jamás pudiera parar: ?Nadia, Nadia, Nadia, Nadia.?

»Será la última vez que mi madre me llamará Nadia en nuestra casa de Kabul. Cuando volvamos a tener una, yo seré el hombre de la familia.»

Aquestes pàgines van néixer després de converses entre la Nadia i la periodista Ariadna Oltra, en les quals van parlar de com han viscut aquest darrer any ella i els seus familiars, el que va haver de fer per aconseguir portar a Espanya part de la seva família i el que estan vivint a Kabul els que no han pogut marxar. La història d'uns pocs i, tanmateix, la realitat de milers de famílies afganeses i d'altres llocs del món.

Aquell agost, els mitjans de comunicació ens bombardejaven amb imatges esfereïdores d'homes que queien d'un avió mentre intentaven fugir desesperadament de l'ocupació. Després de mesos, ningú ens parla del que està passant allà, ni tampoc de com es troben les persones que van poder fugir i que han estat acollides a diferents llocs del planeta.

La veu de la Nadia és la de tots ells. Aquella nena afganesa que es va fer passar per un noi durant deu anys per poder tenir dels drets que com a dona li negaven, viu a Barcelona des d'en fa setze. El seu objectiu vital i el d'aquestes pàgines és ajudar les dones del seu país perquè puguin seguir estudiant i per aconseguir que esdevinguin "agents per la pau" per multiplicar-se en un Afganistan que torna a estar sota poder talibà.