Claudio Magris ens diu que Franco Vegliani és «l'autor d'una novel·la plena de malencolia i sòbria poesia, La frontera, un dels llibres més bonics de la literatura triestina de postguerra».
És l'estiu del 1941. Un jove oficial de l'exèrcit italià en guerra es troba en una illa de Dalmàcia amb un permís de convalescència. Allà es fa amic del vell Simeone, que li narra la vida, el destí i la vana mort de l'Emidio Orlich, un alferes austrohongarès de la Primera Guerra Mundial. La història d'aquest soldat es barreja amb les vivències del vell i la manera que té d'explicar-la. Com si fos un ardit psicològic o una investigació, tempta l'oficial a capbussar-se en un joc d'identificacions que es desgrana al llarg de la novel·la.
Malgrat el rerefons del feixisme i de la guerra, La frontera és un relat al voltant de les il·lusions humanes i dels conflictes que provoca la història; així com els fets que, com una frontera, ens divideixen en dos mons sense cap altra esperança ni cap altre deure que aquest imperatiu: confinar i separar-nos.
Franco Vegliani (Trieste, 1915 ? Malcesine, 1982) va néixer sota l'imperi austrohongarès. La seva mare era triestina i el seu pare era originari de Fiume (l'actual Rijeka). Com a resultat de la Primera Guerra Mundial, va esdevenir ciutadà italià i va adoptar el cognom Vegliani en homenatge a la petita illa de Veglia (Krk), on havia passat part de la seva infantesa. Durant la Segona Guerra Mundial, va participar a la Campanya del Nord d'Àfrica i va ser empresonat durant quatre anys a Egipte. Després de la guerra, va anar viure a Milà, on va treballar de periodista per a diversos diaris. Escriptor d'una gran sensibilitat, d'entre les seves obres, destaquen les novel·les Processo a Volosca (1958) i La frontera (1964).

En el verano de 1941, en una isla de Dalmacia, un oficial italiano que está de permiso por convalecencia entabla amistad con Simeone, un anciano con el que pasa las horas pescando. Este le cuenta el caso de Emidio Orlich, un alférez del ejército austríaco, muerto en el frente durante la Primera Guerra Mundial en circunstancias en las que se mezclan coraje, sacrificio y traición. El hombre suscita la fascinación del oficial por la suerte de Emidio e instaura, poco a poco, un juego de identificación entre los destinos de ambos soldados. Las vicisitudes de dos jóvenes de generaciones distintas, envueltos en guerras también diferentes, convergen en el sugestivo aunque herido paisaje adriático. Claudio Magris afirmó, con ocasión del fallecimiento de Franco Vegliani, que este era «el autor de una novela repleta de melancolía y sobria poesía, La frontera, uno de los libros más hermosos de la literatura triestina de posguerra».
«Se impone aquí una palabra que no hay que prodigar: revelación.»
(Patrick Kéchichian, Le Monde).

• Franco Vegliani (Trieste 1915 - Malcesine 1982), de madre triestina y de padre originario de Fiume (la actual Rijeka), nació en lo que por ese entonces era el gran puerto del imperio austrohúngaro. Pasó su infancia entre Trieste, Volosca (hoy Volosko), la isla de Veglia (Krk) y Fiume. Se convirtió en ciudadano italiano después de la Gran Guerra. Durante la Segunda Guerra Mundial participó en la Campaña de África, fue hecho prisionero y permaneció cuatro años en Egipto. A su regreso a Italia, después de la guerra, se estableció en Milán, donde ejerció el periodismo. Entre sus obras destacan, además de La frontera (1964), Un uomo del tempo (1941), Malaparte (1957) y Processo a Volosca (1958).

[Traducción de Miquel Izquierdo]