La censura franquista s'acarnissà implacablement amb el teatre català. Sense defallir, durant més de quaranta anys, en determinà els límits entre allò permès, un cop passat pel seu sedàs, i allò prohibit, que condemnava al silenci. El present assaig és la primera aproximació genèrica a l'efecte de la censura en el teatre català durant el franquisme. Planteja, d'entrada, un acostament teòric al fenomen censori dins d'un context internacional, especialment en l'àmbit de l'escena europea. Estudia, després, la institucionalització i la pràctica censòries durant la dictadura amb la descripció de l'organigrama administratiu, l'aparat legislatiu i la incidència específica que tingueren en el teatre català. A manera de mostra representativa, analitza tot seguit, amb detall, els expedients de censura -fins ara inèdits- de les obres teatrals de quatre dramaturgs catalans d'ideologia inequívocament antifranquista: Joan Oliver, Manuel de Pedrolo, Maria Aurèlia Capmany i Josep Maria Benet i Jornet.

L’autor, professor de literatura catalana a la UAB, analitza el sistema teatral de la Barcelona del període bèl•lic i revolucionari del 1936 al 1939. La interrelació entre els àmbits sindical, polític i específicament teatral permet d’oferir, per primer cop, un estudi exhaustiu de l’escena catalana del trienni.

Estudi de l'escena catalana en temps de guerra i revolució (1936-1939). Una visió del sistema teatral del trienni des de l'òptica d'un sector determinat de la intel·lectualitat catalana vinculada directament o indirectament al PSUC. L'anàlisi se centra en dues de les plataformes més significades de l'òrbita intel·lectual psuquista: les revistes Mirador i Meridià.