Ferran Soldevila (Barcelona, 1894-1971) és un dels grans historiadors catalans del segle XX i de tots els temps. El seu prestigi en aquest àmbit ha eclipsat d'altres aspectes de la seva obra. Cal tenir present que fou també un destacat poeta i dramaturg, i que els seus dietaris personals (en bona part recuperats de manera pòstuma) constitueixen -per la seva vàlua testimonial i literària- una de les mostres més reeixides del gènere. I, encara, feu una actuació molt brillant com a periodista, professor i arxiver. En aquest volum, derivat del Simposi Ferran Soldevila, entre la història i la literatura (Institut d'Estudis Catalans, 19 de maig de 2021), es posa l'accent sobretot en els diversos vessants de la seva activitat literària, més enllà de la pròpiament historiogràfica, sense desatendre, tanmateix, ni la seva producció històrica, ni el context en què es desenvolupà. S'hi recullen les aportacions d'Albert Balcells, Xavier Barral, Lluís Bonada, Jordi Casassas, Anna Esteve, Francesc Foguet, Enric Pujol i Queralt Solé.

La Colla de Sabadell fou un dels projectes culturals i literaris més irreverents, iconoclastes i innovadors apareguts en les lletres catalanes de la dècada de 1920. Militants de l’humor provocatiu i de les facècies més increïbles, els membres de La Colla -especialment Joan Oliver, Francesc Trabal i Armand Obiols- apostaven per bastir una cultura nacional, moderna i cosmopolita que contribuís a articular i modernitzar un país que, en la primera postguerra europea, vivia un altre dels períodes crítics de la seva atzarosa i soferta existència. Aquest volum vindica i ressitua el paper del col·lectiu sabadellenc en el context de les lletres catalanes contemporànies, analitza amb una mirada nova el projecte cultural que abanderà, aprofundeix en el seu nucli més actiu i fa una relectura de l’obra creativa des d’interpretacions inèdites. El llegat de La Colla és un referent fascinant per als projectes -d’ara o demà- que aspirin a renovar a fons la vida política i cultural.

Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991) desplegà durant el tardofranquisme una intensa activitat en els fronts literari, teatral i periodístic. Esdevingué, així, una de les escriptores més significades de la represa cultural i de la dissidència intel·lectual a la dictadura franquista. A partir de documentació inèdita, Maria Aurèlia Capmany, escriptora compromesa (1963-1977) defineix, d'entrada, la classificació que els aparells repressius del règim feren del grau de dissidència activa de l'escriptora barcelonina. Avalua, tot seguit, els trets fonamentals del discurs ideològic que destil·la la seva obra assagística, memorialística i periodística, i també la implicació en la resistència cultural i el compromís polític de signe inequívocament antifranquista, que la dugueren a militar al Partit Socialista de Catalunya. Finalment, analitza la censura que el règim feu de la seva obra assagística i la lectura ideològica que se'n deriva. En annex, es reprodueix la documentació repressiva sobre Capmany procedent de l'Archivo General de la Administración, d'Alcalá de Henares, i de l'Archivo General del Ministerio del Interior, de Madrid.

La censura franquista s'acarnissà implacablement amb el teatre català. Sense defallir, durant més de quaranta anys, en determinà els límits entre allò permès, un cop passat pel seu sedàs, i allò prohibit, que condemnava al silenci. El present assaig és la primera aproximació genèrica a l'efecte de la censura en el teatre català durant el franquisme. Planteja, d'entrada, un acostament teòric al fenomen censori dins d'un context internacional, especialment en l'àmbit de l'escena europea. Estudia, després, la institucionalització i la pràctica censòries durant la dictadura amb la descripció de l'organigrama administratiu, l'aparat legislatiu i la incidència específica que tingueren en el teatre català. A manera de mostra representativa, analitza tot seguit, amb detall, els expedients de censura -fins ara inèdits- de les obres teatrals de quatre dramaturgs catalans d'ideologia inequívocament antifranquista: Joan Oliver, Manuel de Pedrolo, Maria Aurèlia Capmany i Josep Maria Benet i Jornet.

1ª edición.

1ª edición.

L’autor, professor de literatura catalana a la UAB, analitza el sistema teatral de la Barcelona del període bèl•lic i revolucionari del 1936 al 1939. La interrelació entre els àmbits sindical, polític i específicament teatral permet d’oferir, per primer cop, un estudi exhaustiu de l’escena catalana del trienni.