L'obra de Francesc Trabal, narrador agosarat i brillant, és d'una modernitat intemporal. Hi va saber copsar, amb una ironia sagaç i un humor sovint absurd i corrosiu, la buidor i la insatisfacció en les relacions humanes dins la societat benestant de principis del segle xx, amb un estil elegant que combina el millor del classicisme i de l'avantguarda. Aquest volum recull quatre de les seves primeres novel·les L'home que es va perdre (1929), Quo vadis, Sànchez? (1931), Era una dona com les altres (1932) i Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon (1933), en les quals lescriptor defuig el realisme i el melodrama per, com deia Trabal mateix, el punt dolç de la vida a través d'un punt de vista personal basat en l'humor».

Tota l'obra s'aguanta dintre un caràcter de paròdia: paròdia de l'aspecte educatiu de l'esport, d'una banda; i de l'altra, paròdia de la preocupació ? que la pedagogia moderna tracta de sistematitzar ? de la recerca de la vocació. Tot plegat, la història del pobre Sànchez resulta una mena de Wilhelm Meister, transportat al to grotesc d'una facècia satírica. Són els anys d'aprenentatge d'un infeliç vistos al través d'un prisma de fina ironia, que acaben amb la sorpresa d'una vocació mai sospitada. El final és una mena d'apoteosi de la visió grotesca de la vida humana en les regions més profundes de la insignificància i de la vulgaritat.... Sota una aparença modesta i sense pretensions, l'obra de Francesc Trabal és una de les més notables visions humorístiques dels aspectes caracteristics del viure modern que s'hagin escrit en la literatura catalana». M. de Montoliu, La Veu de Catalunya, 5 abril 1932

De cara a la paret és un recull dels articles humorístics que Francesc Trabal va publicar al ?Diari de Sabadell? entre 1924 i 1929. Iniciats contemporàniament als primers esbossos de L?any que ve, els textos aquí reproduïts semblen respondre a la secreta aspiració trabaliana, negada a les seves novel·les, d?estendre els pressupòsits estètics i humorístics de L?any que ve a la narrativa. Amb l?absurd i la proocació més detonant com a punt de partida, constitueixen una mostra de l?humor trabalià més genuí i la mesura d?una heterodòxia impossible. La tria, l?edició i el pròleg han estat a càrrec de Miquel Bach (Sabadell 1945), bon coneixedor de l?obra trabaliana, que des de 1973 ha anat publicant diversos articles sobre la Colla de Sabadell.

L?any que ve ens ha d?obrir les potències -als que serem capaços d?emprar-les- sobre la pitjor de les nostres tares congènites. Els castellans són, cadascú, Tot-un Cavaller. Els bascs són Tot-d?una-peça. Els aragonesos són Francs. Nosaltres encara som pitjor: som Obvis. La ironia en nosaltres és un instint compensador, una defensa natural contra l?elefantiasi insuportable de la nostra Obvietat. Així, urgellistes o bé vianistes o bé federals de tota la vida o bé companys de causa, hem convertit en un ciri trencat aquella que hauria hagut d?ésser làmpara del nostre desig.
JOSEP CARNER

Lluís Frederic Picàbia perd la promesa. Una mica més tard, per la cigarrera. Més tard, encara, deu paraigües, un rellotge de polsera, una pinta de la seva mare al Cel sia, tres màquines fotogràfiques, divuit bastons, dos monocles, una maleta, quatre impermeables, tretze pipes, tres carteres, una secretària?la senyoreta Virgili?... Perdre es converteix en un ofici, en el qual Picàbia fa meravelles: un edifici de vint-i-quatre pisos de la Cinquena Avinguda de Nova York, tres elefants a la ribera d?un riu, mil vuit-cents Fords a Honduras, al mig d?un autòdrom, cinc mil criatures xineses a Tampico (Mèxic), les joies de la Corona sueca...

Trabal és un dels pocs novel·listes catalnas que han sabut provocar el judici unànime de la crítica. Així, Temperatura (Mèxic 1947) és considerada invariablement com ?lúltima de les seves novel·les?, ?la millor? i, alhora, ?la menys reeixida?. Cap dels crítics que n?han parlat no ha dubtat tampoc a valorar-la com l?obra més ambiciosa d?aquest autor funàmbul, esnob i arbitrari, d?un humor grotesc, absurd i banal: qui més, qui menys, entre tots sostenen que es tracta d?una novel·la fantàstica, desballestada, gratuïta, allargassada però divertidíssima, d?un ?tour de force? que, per expressar una visió desencantada i tràgica de la parella humana, acaba caient al sac de la més pura ciència-ficció, amb un magnífic desplegament de recursos tècnics literaris i cinematogràfics. Si a tot això hi afegim que Trabal va cometre la indelicadesa d?escriure-la a l?exili però com si no hagués hagut el daltabaix de la guerra, no costa gaire d?entendre per què ell mateix va afirmar que ?només un escriptor podia ser capaç de tenir l?heroisme de publicar Temperatura després de llegir-la?.

Gabriel Ferrater afirmava el 1958 en una carta a José María Valverde que ?Vals? (1935) era l?única novel·la catalana veritablement ben escrita, l?equivalent en prosa del que Carner havia estat en poesia («una cosa així com Carner posat en prosa»). Però, a més a més, ?Vals? és també el resultat de l?esforç per fer una novel·la més pròpia del nostre segle que no pas deutora dels estàndards del precedent. Allunyada del realisme del segle XIX, se?ns mostra encara als nostres dies amb el valor no caducat de la modernitat. El 1936 li va ser concedit el premi Crexells.

Aquesta novel·la pren com a punt central la infelicitat. Dos coneguts es troben a l'enterrament d'una vella amiga, l'Erènia. En el recorregut de l'església al cementiri enceten una conversa que ens haurà d'informar de com la difunta, nena que es va fer dona sense adonar-se'n i a la qual «una parella de coloms ran de la finestra fent-se carícies li desvetllaren una mena de set que ja mai més no pogué apagar», mor en circumstàncies estranyes. De la set d'Erènia, de la impossibilitat d'apaivagar-la i de les constriccions i hipocresies de la vida social catalana del primer terç de segle tracta aquesta novel·la, que defuig tanmateix, com és habitual en Francesc Trabal, el melodrama, la psicologia o la truculència, decidit a fer passar l'acció pel fi sedàs de la ironia.