Bíbliques és el testament espiritual que ens llega l’autor, tot sabent que hi ha preguntes la resposta a les quals només és o pot ser el silenci. En l’obra del poeta es configura una dualitat: arrelament i transcendència. L’arrelament s’afirma, s’aferma i perviu. La transcendència és la contraposició entre vida i mort. Com a conseqüència d’aquesta contraposició, sorgeix l’existència d’una dualitat major: la possibilitat o no d’una transcendència espiritual. Ara és quan se’ns il·lumina més que mai un pensament que Jesús Massip, alguna vegada, ha confessat quan afirma i explica que ell és i se sent un “agnòstic cristià”. Sap, però, que aquesta fe, tot i que no entra en col·lisió amb la ciència, no pot negar, ni negarà, que hi ha preguntes de la raó que no tenen retorn ni resposta raonable. Només una fe possible. Amb límits i dificultats, però possible. Fer-ho perceptible, explicitar-ho i explicar-ho, mou, genera i justifica la seva obra poètica.

Els renoms de veïns i veïnes de Benicarló formen part de la nostra cultura com a poble, formen part de la riquesa lingüística i creativa i són una part fonamental de la memòria col·lectiva de la societat. I és que cada renom particularitza algun tret característic de la persona a la qual es refereix. En efecte, els renoms els han construït tenint en compte els vicis, els defectes, els llocs de procedència, els oficis, el comportament social, l’aspecte físic, els costums, la relació amb el medi ambient, la situació econòmica, etc. I totes aquestes característiques són les que han distingit i distingeixen encara el nostre corpus social, la nostra llei de vida. Els renoms ens diuen com érem, com actuàvem, com vivíem… Els renoms ens fan ser més poble i, millor encara, els renoms ens fan ser poble. I per aquestes raons som el que som i les raons perquè som com som. Es perden els renoms a la nostra societat. I a gran velocitat. Cada volta s’escolten menys renoms a excepció de casos rars que cal lloar amb determinació.

José María Fonollosa no es tanto un poeta marginado por la época como un poeta que decide marginarse de una época con la que no comulga. Cantó a las ciudades que lo conocieron, como si el enjambre de calles fuera el silencioso testigo de su paso por el mundo: Barcelona, La Habana, Nueva York. Y su canto no habla de la agustiniana ciudad de dios, sino del ser humano: del hombre que no encuentra su lugar en el mundo y menos entre otros hombres. Es, en definitiva, la suya una voz libre y cercana, un poeta que dice lo que piensa y que ofrece en sus versos un retrato acerado y valiente de las fobias, las ilusiones y los fracasos del hombre contemporáneo. Su poesía es nuestra y, a la vez, universal y, sin embargo, el manuscrito de Ciudad del hombre, después de mucho tiempo en el olvido, se había publicado solo de manera incompleta… hasta hoy. Con esta edición, a cargo de José Ángel Cilleruelo, al fin se puede disfrutar de la obra original e íntegra que el autor escribió: 236 poemas con su orden y estructura. La presente edición le devuelve al autor, José María Fonollosa, y a sus lectores, la dignidad de una obra maestra que, tras dos décadas en el mercado, continuaba aún desconocida…

• José María Fonollosa(Barcelona, 1922-1991), hoy reconocido poeta por su singularidad y por su calidad, vivió en Cuba durante una década y se mantuvo, desde 1961, fecha de su regreso a España, en silencio y al margen de los ambientes literarios. Antes había publicado La sombra de tu luz (1945), Umbral del silencio (1947) y, en Cuba, el Romancero de Martí (1955) y Poema del primer amor (1956). Con Ciudad del hombre alcanza la cima de su obra poética. Con carácter póstumo se publicó su novela en verso Poetas en la noche (Barcelona, 1996).
• Editor Literario : José Ángel Cilleruelo

L’aventura d’iniciar la creació d’una nova vida és un espai emocional i real alhora, que solament el pot glossar la dona. Solament la dona embarassada pot donar raó de les emocions, de les esperances, dels somnis i de l’estima total envers la vida que fa camí entre la sang i els òrgans femenins. No obstant això, l’autor ha gosat endinsar-se en l’ànima d’un dona embarassada a fi de captar la meravella que suposa el fet de portar al món una nova vida. I un cop passat el miracle ha fet aquest poemari de reflexions i maduracions usant paraules menudes, però grans i potents alhora. En la primera part, la mare parla i parla perquè sap que una vida es transforma lentament dins l’oasi matern. Sí, una nova vida que escolta, que sent les paraules. I que fa festa perquè les entén. En la segona part, i una volta arribat el nounat al País de la Vida, segueixen les paraules de la mare amb el miracle que hi ha al braç. I dirà al fill: “Si abans de nàixer hi havia dues vides, la meua i la teua, ara també n’hi ha dues de vides, la teua i la meua”