Los niños necesitan saber que la vida es bonita para poder hacer algo bonito con su vida. A partir de esta convicción, Eva Bach nos invita a revisar nuestras creencias y actitudes como padres para ayudar a transmitir a nuestros hijos el amor a la vida, para lo cual tendremos que reenamorarnos de la vida.

Parlem molt d’emocions, però les comprenem poc encara. Com a éssers humans, les hem de conèixer millor i aprendre a transformar-les en sensibilitat. Perquè, com assenyala l’autora, la transformació que fa falta al nostre món no serà fruit únicament de ments brillants. Necessitem també cors oberts i mirades lliures de miopies emocionals. Les millors decisions futures seran obra de persones amb exquisida sensibilitat.
Amb un text que ens acarona delicadament per dins i ens va calant com pluja fina, l’autora ens guia de les emocions a la sensibilitat. Perquè experimentar emocions és humà —ens diu—, però no sempre és sinònim de sensibilitat ni d’humanitat. I saber molt ens lluirà poc si vivim desconnectats del propi cor.
Dividit en dues parts, la primera s’adreça als adults en general. Amb exemples molt il·lustratius, ens proposa 12 passos per transformar les emocions naturals o primàries, que ens són pròpies com a espècie, en sentiments savis, lúcids i sublims que ens revesteixin de sensibilitat, humanitat i bellesa.
La segona part està dedicada a un gran tresor de la humanitat: els nens i les nenes, i les seves famílies i educadors. Eva Bach ens ofereix una proposta del tot inèdita. Quan s’acaben de commemorar els 25 anys de la Convenció de Ginebra sobre els Drets dels Nens, ens proposa 10 necessitats i drets dels infants per a un creixement emocional sa. I és que, com ella mateixa conclou, un món més humà només serà possible si sabem atendre i entendre el cor dels infants des del propi cor.

A la hora de hablar sobre las separaciones y divorcios, la mayoría decimos lo que dicen todos y caemos en uno de estos dos extremos: el de catalogarlas como una auténtica desgracia o el de considerarlas un hecho sin la menor trascendencia. En un tema que muchas veces levanta ampollas pero en el que el dolor duele a todos y no es patrimonio de nadie.
El divorcio que nos une ofrece una apuesta decidida y realista por la esperanza y por el amor, a pesar de todo. En forma de diálogo por carta, el libro presenta las rupturas de pareja bajo un nuevo prisma, mostrando todo aquello que no se ve a simple vista y que sólo puede captarse a partir de una mirada sensible, atenta, profunda y respetuosa. Una reflexión desde el respeto y el amor para parejas que se encuentran y parejas que se despiden. El libro contiene al final un cuento: Mis padres son raros, raros.