«En acomiadar-se a la nit, dalt de l’escala, tremolaven tots dos, talment les fulles ja caduques que, fora, flagel·lava la ja desfermada tempesta. Tremolaven i no sabien separar-se i, miserablement, ajuntaven el tremolor. Aleshores, s’esdevingué una cosa abominable. La làmpara de petroli va escapar-se de la mà d’ell. Damunt, on la mà la tenia, caigué al mig del pit de la noia que ja tancava els ulls. L’essència diabòlica vessà, s’escampà, fou tot d’una un torrent de flames. I en fou la noia tota vestida, en les robes, en els cabells, en les mateixes carns. I ella udolà i udolà ell, com les feres udolen. I ella fou en terra, que es torcia en la lira del foc. I ell s’hi precipità, a estrènyer les flames, amb els braços, oberts, amb tot el cos, amb la cara, amb les mans… Jo dic, Senyor, l’horror com va ser. Jo dic l’incendi com va ser». «L’incendi»

«Mentres nosaltres, catalans, no haguem arribat a una definitiva expressió artística del nostre tipus femení; mentres la nostra pintura sigui tan orfa de representacions parelles com ho és fins avui la nostra poesia; mentres el retrat constitueixi, entre pintors, un genre de comerç, d?encàrrec; mentres la bellesa viva no constitueixi obertament i predilectament entre nosaltres tema de públiques preocupacions, la Maja de Goya seguirà davant el món representant-nos i no ens podrem queixar en justícia de «les andalouses de Barcelone», i de lo demés que ve amb les andaluses de Barcelona.»

Si jo (és un dir) fos un dictador de Catalunya?el «bon tirà» de què parlen els llibres?, ¿sabeu què faria, emportat per aquesta idea que les originalitats d?una cultura valen prou la seva integralitat? Doncs fomentaria certes branques de l?art i de l?estudi amb una dominanta, amb una exclusiva passió.
Triaria, per exemple, les humanitats clàssiques i l?escultura (per al conreu de les quals me sembla que la nostra raça té vocació) i em donaria a protegir-les, fins deixant, per un temps, òrfenes d?auxili, altres arts com la pintura i la música; no consentint que desapareguessin, però tolerant que seguissin fent la viu-viu [...]. Assoliria aixís un tipo únic de civilisació que donaria una espiritual significança pròpria a mon car país, dins la companyia dels pobles, i que fins i tot quan son florir i distinció?com sol passar amb les frèvoles obres d?homes?en perpetuaria la glòria i mestratge, a través les gèneres i les edats.
He dit que això faria, però més hauria dit que intentaria fer-ho. Perquè lo segur és que, per dictador i tirà que pervingués a dir-me, no m?ho deixarien pas fer. A les primeres provatures se crearia un cert estat de descontent. Hi hauria un xiu-xiu, hàbilment menat per les tertúlies de rebotiga, les penyes de filatèlics i altres societats secretes. El xiu-xiu esdevindria run-run. El run-run, avalot. L?avalot, aldarull. L?aldarull, motí. Esclataria una revolució espaventable, i jo cauria i em
tallarien el cap.»

«Les originalitats de cultura», 13-III-1913