«I ara ens arriba la darrera creació d?Esperança Castell, el seu cinquè llibre, Mig pa i una flor, un recull ric, intens i extens de cinquanta-cinc poemes, estructurat en cinc seccions, cicles o suites, pautades a partir de tres elements que confereixen unitat al conjunt: cinc cites del poeta i artista Perejaume, cinc cites del poeta Jordi Sala i cinc delicats dibuixos d?Elena Fieschi fets expressament per a l?ocasió.»
»Mig pa i una flor ara per ara completa i corona la trajectòria poètica d?Esperança Castell. Efectivament, l?obra de la nostra poeta dibuixa una línia ascendent que ens demostra un domini cada cop més confirmat dels recursos del discurs líric. Mig pa i una flor és senzillament el llibre més rodó, més autèntic, més valent i més excel·lent de l?autora fins al moment actual.»
»El nou llibre, tot ell, es dreça sobre un punt de tensió que es manté estable entre l?accessibilitat i la subtilesa rigorosa: la poeta s?esforça per explicar-se la vida a partir de les pròpies experiències vitals.»
Del pròleg «La pell que hi va deixar la serp», de D. Sam Abrams

«[A Blau argila] D?entrada, diríem que els poemes són clars, diríem fins i tot que els entenem (amb les múltiples trampes que el verb entendre para als lectors ingenus). Amb tot, intuïm que se?ns escapa alguna cosa essencial, que els versos amaguen una cara fosca, un revers indicible del qual només tenim notícia obliquament. Som davant d?un discurs travessat d?escletxes, buits, forats, pauses, espais en blanc... tan petits que resulten gairebé imperceptibles. Hem d?agusar l?escolta, si volem sentir el que l?autora no diu.» «La imaginació del lector es tenyeix immediatament de blau, sense necessitat que l?autora hagi d?escriure, explícitament, la paraula blau (petites prerrogatives de la poesia).» «Com l?argila, el llibre d?Esperança Castell deixa en l?ànima del lector un pòsit admirable de veritat i vida.» Gemma Gorga, de l?epíleg del llibre

«Qui obri 'Arrels a la roca' tornarà un cop i un altre a aquests poemes amb l’agraïment d’haver-hi descobert una veu emocionada i perspicaç (les «petites pedres de dolor al meu cor») i la compensació immensa de la seva tenacitat —i fe— en el llenguatge que, com diu en algun dels poemes, ens ha de guardar la poqueta llum perquè mai «no se’ns faci fosc del tot.» Francesc Parcerisas, del pròleg del llibre
Els meus dits s’aferren
a la teva ombra culpable,
roca estèril en la fondària arcaica.
Inútilment, les arrels del meu desig
cerquen en tu un alè per viure.

«Amb Flames a la fosca —el títol ja és un homenatge a Bartomeu Rosselló-Pòrcel: «Tota la meva vida es lliga a tu, / com en la nit les flames a la fosca»—, l’obra poètica d’Esperança Castell es consolida, creix, esmola les eines de la memòria i tasta els sabors inèdits de cada paraula. Ho diu amb gratitud envers els que l’han precedit:
La teva veu va llaurar en mi
la terra on els records
d’herba i de blat madur arrelen.
Poesia de la vida, i a favor de la vida, que no combrega amb rodes de molí ofertes per qui ens vol entabanar. Poesia còsmica —i no banalitzo l’adjectiu—, de comunió i interdependència amb els altres éssers del nostre entorn, vivents o no:
Sóc lliri salvatge, xiprer, herba,
aire i brasa, oculta entre les cendres.»
(Del pròleg d’Ignasi Riera)