1ª edición.

1ª edición.

L’estudi del lèxic es pot enfocar des de diferents perspectives: lexicografia, estudi dels mots, crítica textual i anàlisi de les obres que s’hi relacionen. Aquest llibre pren en consideració precisament aquests aspectes, que encara presen¬ten buits i que cal anar reblint a poc a poc.
La primera part de l’obra se centra en l’àmbit dels diccionaris i s’estudien els dos grans pilars de la lexicografia catalana, que són, d’una banda, el Diccionari General de la Llengua catalana de Pompeu Fabra (1932) i, d’una altra, el Diccionari català-valencià-balear d’Antoni M. Alcover i de Francesc de B. Moll (1932-1962). A partir de 1932 l’activitat lexicogràfica ha estat incessant i ací s’estudia monogràficament, especialment els diccionaris de Coromines, i el francès de von Wartburg, com a contrast. La segona part es dedica als aspectes lexicals, i, des d’aquesta perspectiva, s’estudien les circumstàncies en què ha evolucionat el nostre lèxic. A la crítica textual, que conforma la tercera part d’aquest volum, es reserva un espai considerable, puix que és una branca de la filologia del major interès, no gaire conreada a casa nostra. En l’apartat d’obres cabdals, que en forma el darrer apartat, s’analitza sobretot l’aparició dels nous atles lingüístics, com a recipiendaris de lèxic, i algunes altres aportacions destacades de la nostra filologia.

Com és que sant Antoni d'Egipte -una terra més aviat calorosa- és un sant portador del fred? Sant Pere era un simple pescador o un revoltat contra els romans? Per què la història de sant Jordi i el drac es repeteix, amb altres protagonistes, en tantes cultures diferents? I, sobretot, quin paper té la favera de sant Medir?

Un passeig pel costat més popular, pintoresc, mitològic i discutible de sis sants ben coneguts a casa nostra. Del Patufet als gegants, de les Rondaies mallorquines a les processons de Corpus, passant per devocions locals i universals, Una mà de sants posa en relació un devessall d'històries i documents per obtenir un llibre amè i ple de bon humor. Després de llegir-lo, la imatge d'aquests sis sants no ens semblarà mai més la mateixa.

Bienve Moya (Vilanova i la Geltrú, 1944). Iniciador i exgerent de la Xarxa de Teatres Públics de Catalunya i membre del Consell del Projecte Alcover; promotor de Trapezi-Fira Internacional del Circ i, amb el Taller de Músics, del projecte Socatalà. Ha escrit guions per a la ràdio, entre els quals el del programa Imaginari, rondalles i llegendes catalanes de Catalunya Ràdio, pel qual obtingué el Premi Camera del Consell Audiovisual Mundial. Ha publicat La Festa a Catalunya (1995); Llegendes Urbanes i narracions suburbials (1999); Llegendes del Penedès i les valls del Garraf (2005); Flordesaüc, Camins d'al-Andalus (2006); Balab Balansiyya (2009), i Pont Blau, entre d'altres. El 2005 fou cofundador del col·lectiu Els altres andalusos. L'any 2009 rebé el Premi Nacional de Cultura en la categoria de Cultura popular.

1ª edición.

La televisión es un medio con grandes posibilidades para trasladar la ciencia hasta el gran público. Sin embargo, ciencia y televisión pueden ser compañeros incómodos, habida cuenta de que, en principio, tienen objetivos y modos expresivos bien distintos. La distancia entre ambos resulta incluso mayor en el actual contexto televisivo, dominado por el entretenimiento. Ante la pregunta de si es posible comunicar la ciencia a través de la televisión surge, de modo inmediato, el referente del documental; un género que acredita una larga trayectoria en la comunicación eficaz de conocimientos científicos, convertidos en contenidos interesantes y comprensibles para el gran público. Esta monografía traza algunas líneas maestras para comprender el modo en que el documental construye sus peculiares procesos de comunicación, partiendo del estudio de medio centenar de obras producidas en la última década, por las más prestigiosas productoras y cadenas de televisión europeas. El análisis de estos trabajos permite entender los mecanismos narrativos, dramáticos y retóricos en los que se basa la comunicación eficaz de la ciencia a través de la televisión.

En un mundo donde la realidad está formada por hibridaciones, flujos e intersecciones continuas, se impone una epistemología más interesada en la sutileza que en la certeza. De este contexto surgen formas de representación donde lo mecánico se transmuta en formas fluidas e interactivas que conducen a un pensamiento abocado a lo sutil e instalado en lo fronterizo. El objetivo de este trabajo es el estudio de la forma interfaz como nuevo sistema de representación. La idea que se tiene de las interfaces es puramente funcional y está relacionada con el ámbito del diseño de programas de ordenador. Sin embargo su fenomenología es más compleja y se entronca con los fenómenos de hibridación contemporáneos, a la vez que materializa las posibilidades del saber transdisciplinar.

1ª edición.