Uno de los avances más significativos de nuestra sociedad es con toda seguridad el hecho de que el riesgo de malnutrición en España sea muy reducido o prácticamente nulo. Atrás quedaron épocas de falta de alimentos, como la posguerra, en las que tanto niños como adultos sufrían problemas de salud relacionados con la falta de nutrientes. Hoy en día, la mayoría de personas en nuestro entorno no se tienen que preocupar por no tener qué comer, sino por no comer en exceso. Como consecuencia, surgen otra clase de inquietudes y la atención de los consumidores se centra en otros aspectos, tanto en los que podemos considerar puramente hedonísticos, es decir, que la comida esté rica, que produzca buenas sensaciones al comerla o incluso que marque un determinado estatus social, como en aquellos que se centran en llevar a cabo una dieta que sea lo más nutritiva y saludable posible, y que nos proteja frente a posibles enfermedades.

Dos petits germans juguen com sempre que poden fer-ho. Però de sobte senten els sorolls que tant temen i han de refugiar-se. No tenen temps d’anar amb la seva mare. Llums al cel tracta sobre dos petits germans que viuen en un lloc en guerra i que no perden l’esperança.

Dos pequeños hermanos juegan como siempre que pueden hacerlo. Pero de repente oyen los ruidos que tanto temen y tienen que refugiarse. No les da tiempo de ir con su madre. Luces en el cielo trata sobre dos pequeños hermanos que viven en una zona en guerra y que no pierden la esperanza.

Me di cuenta de que algo no andaba bien en cuanto vi el aparcamiento del colegio vacío. ¿Qué había pasado con los profesores? ¿Se habían hecho alérgicos a la tiza y se les habían caído las manos? ¿Habían caído todos enfermos como aseguraba Ron? Esas teorías parecían poco probables.

Alguna cosa no anava bé: l'aparcament del col·legi estava buit. I no era que estigués buit perquè als professors els hagués donat per anar tots a peu i fer alguna cosa pel planeta, que hauria estat bé, sinó perquè... ¿Els havien segrestat els alienígenes? ¿S'havien fet al·lèrgics a la guix i se'ls havien caigut les mans? O havien caigut tots malalts al mateix temps com asegurava en Ron? Aquestes teories semblaven poc probables i estava disposada a trobar la veritat.

–Priscilla –digué amb un to greu. Per fi–. Aquests tres dies, no vull que facis cap ximpleria.
Però, per què m’ho deia a mi sola? Ni que fos una busca-raons. Bé, una mica enredaire sí que ho era, ho haig de reconèixer. Però no era la única i, per descomptat, no la que més.
Haig de dir que durant aquells dies van passar moltes coses, però cap va ser per meva culpa. Repeteixo: RES DEL QUE VA PASSAR VA SER PER CULPA MEVA.

Tenia el cap a punt d’escaltar! El telèfon portava quinze minuts tronant sense parar. Qui trucava tan aviat i per què? El meu pare em va treure de dubtes.
-Priscilleta, tenim un nou cas entre mans. Mai abans hem fet res igual –va afegir encara amb el nas arrufat i el semblant seriós.
-Assassinat?
El meu pare va negar.
-De unes barres de pa que apareixen cada dia a la porta del senyor Vitorino.
No tenia ni idea de qui era aquest senyor en qüestió, perè semblava que seria un dels casos més difícils i transcendentals de la meva vida

Mai m’ha agradat ficar-me on no em demanen, però ja era la segona vegada que veia a en Lucas fent el mateix i ja no podia seguir callada.
–Què fas? –li vaig preguntar molt seriosa.
–No n’has de fer res–respongué secament.
–Per què has llençat l‘entrepà a les escombraries?
–Deixa’m en pau!
Per descomptat que això és l'única cosa que no pensava fer. Vaig tornar a la paperera i vaig agafar l'entrepà. En obrir-lo... Oh, oh! Havia de parlar amb el Lucas immediatament