Molts crítics consideren Èdip rei l’obra mestra de Sòfocles. Èdip és l’heroi tràgic per antonomàsia: l’home
just, intel•ligent, pietós envers els déus, que vol conèixer la veritat pel bé del seu poble, costi el que costi; i que
no defalleix en l’intent de descobrir-la, malgrat que, a mesura que s’hi apropa, ja intueix que serà la causa de la
seva ruïna. La solució diversa amb què Iocasta i Èdip afrontaran el coneixement de la veritat és també el reflex de
dues maneres d’encarar les dificultats vitals.

Antígona, de Sòfocles, és segurament l’expressió literària antiga més sublim del conflicte humà entre els
dictats de la consciència pròpia i les lleis establertes pels homes. Creont, rei de Tebes, ha prohibit sepultar el
cadàver de Polinices, que s’ha alçat en armes contra ell. Antígona, però, la germana de Polinices, el desobeeix. I el
seu acte i les conseqüències terribles que comporta també són l’expressió del sacrifici personal a causa d’un
convenciment que, en aquest cas, té la raó de ser en la pietat entre germans.