A lo largo de los siglos, en todas las culturas, desde Babilonia, Grecia, Persia, China o Japón, los seres humanos han creado, con paciencia y a veces con enormes esfuerzos, monumentos de verdor y acequias labradas en piedra para evocar un mítico lugar ideal, frondoso, donde siempre es primavera, los animales son serenos, los hombres pocos y pacíficos, y el alimento abundante. En breves e intensos capítulos, Mario Satz ahonda en la construcción de esas obras de arte vegetal que aún hoy nos sorprenden y admiran. Un jardín es, sin embargo, algo más que una forma delicada de nostalgia, pues no sólo buscamos el Paraíso en el pasado sino que lo proyectamos en el futuro con la esperanza de que perdure, para quien sabe ver, en nuestro entorno: tal vez el paraíso jamás haya desaparecido de la Tierra y tan sólo debamos aprender a verlo.

Els que fugen de la violència i la brutalitat de les guerres sempre han anat a buscar refugi en altres indrets. Sovint arriben fins a la porta de casa nostra. I, per a nosaltres, els refugiats són uns desconeguts, uns estranys que ens provoquen por pel sol fet que no sabem qui són. Avui la «crisi dels refugiats», i en general la dels immigrants, aclapara Europa i presagia el col·lapse del nostre sistema social. Amplificat pels mitjans de comunicació, s’està produint un veritable «pànic moral» entre la gent que viu aquest fenomen com una amenaça al seu benestar. Zygmunt Bauman analitza els orígens, les causes i l’impacte d’aquesta crisi humanitària que estem vivim, i creu que hem d’assumir la nostra interdependència com a espècie, i construir ponts, no pas murs, que ens permetin viure junts de manera solidària i cooperativa amb les nostres diferències d’opinions i creences.

Quan s’ha perdut la fe en la idea de construir una societat alternativa per al futur, la tendència és recórrer a les grans idees del passat que havien estat abadonades. Això és la retrotopia, que s’insereix de ple en la divisió entre el poder i la política, entre la capacitat de fer coses i la de decidir quines cal fer. La utopia era optimista, entusiasta, afirmativa, segura... La retrotopia es presenta pessimista, decaiguda, negativa, insegura.
Zygmunt Bauman, en aquest assaig pòstum, analitza el context d’aquest fenomen contemporani i dissecciona el nostre perillós idil·li amb el passat. Podem realment tenir confiança que el futur millorarà la nostra condició humana?

Dorothy vivía en Kansas con sus tíos. El día que llegó el huracán, la niña fue a buscar a Totó, su perrito, y no le dio tiempo a entrar en el sótano donde se habían refugiado sus tíos. Dorothy buscó cobijo en casa con Totó pero el viento era tan fuerte que, de pronto, la casa se despegó del suelo y se elevó.

La Dorothy vivia a Kansas amb els seus oncles. Un dia que va arribar un huracà, la nena va sortir a buscar el seu gosset, que es deia Toto, i no va arribar a temps al soterrani on els seus oncles ja s’havien refugiat. La Dorothy es va tancar a casa amb el Toto, però el vent va bufar amb tanta força que la casa es va desenganxar de terra i va volar cel enllà.

Els reptes de l’educació en la modernitat líquida és el resultat de la conferència que va pronunciar Zygmunt Bauman a Barcelona el maig de 2006, i va ser la primera vegada que Bauman va reflexionar sobre l’educació en el context de la seva obra. Zygmunt Bauman inicia la seva anàlisi en la concepció actual del temps, per endinsar-se en la conquesta de la identitat individual i el maneig del diluvi d’informació, i arribar a definir la dinàmica contemporània de l’ensenyament. Bauman postula que l’educació cal que s’estengui al llarg de tots els anys com a garantia per a la convivència i la vida democràtica; l’educació ha de combatre la ignorància, ha d’atorgar poder a l’individu i nodrir la voluntat dels ciutadans per viure el present en la seva fugacitat i encarar el futur.

De sempre, els que fugen de la violència i la brutalitat de les guerres han anat a buscar refugi en altres indrets on poder tenir una vida digna: vénen a picar a casa, i per als que som darrere la porta, els refugiats sempre han estat uns desconeguts, uns estranys que generen por pel sol fet que no sabem qui són. Ara aquesta dinàmica històrica s’ha imposat al món de manera generalitzada. La «crisi dels refugiats», i la dels immigrants, permanentment difosa pels mitjans de comunicació, aclapara Europa i presagia el col·lapse del nostre sistema social. Ha generat un veritable «pànic moral» entre la gent que sent amenaçat el seu benestar. Zygmunt Bauman analitza els orígens, les causes i l’impacte d’aquest pànic moral i de la crisi humanitària que estem vivim. Clama perquè assumim la nostra interdependència com a espècie, i construïm ponts, no pas murs, que ens permetin viure junts de manera solidària i cooperativa amb les nostres diferències d’opinions i creences.