1ª edición.

Coincidint amb un moment històric i polític de crisi -entre la desintegració de l'imperi espanyol (pèrdua de Cuba i Filipines el 1898) i la conquesta de les primeres parcel·les de poder pels moviments catalanistes (començant per Solidaritat Catalana el 1906)-, Joan Maragall va desplegar el seu pensament sobre Catalunya com a nació i les dificultats del seu encaix dins d'Espanya. Adéu, Espanya! presenta, en ordre cronològic, els deu textos més representatius de Maragall sobre aquesta qüestió: articles com «La independència de Catalunya», «La ginesta» o «L'alçament» i poemes com «Oda a Espanya», «Orde llei» i «Himne ibèric».

Pasqual Maragall es quizás el último representante de una tradición federalista en España cuyas raíces se remontan al siglo XIX. A lo largo de su fecunda trayectoria política, Maragall -de quien a menudo se ha dicho que improvisa sus intervenciones públicas- ha ido elaborando un discurso compacto y hondo sobre la articulación de una España federal descentralizada frente al modelo del Estado de las Autonomías surgido de las negociaciones de la transición a la democracia. El libro que presentamos recoge una veintena de discursos de Pasqual Maragall y una breve selección de textos publicados en diversos libros cuyo tema central es la construcción de un Estado federal como garante del desarrollo pleno de los pueblos que lo integran. Desde el discurso de la toma de posesión de la alcaldía de Barcelona en 1982 hasta la conferencia en que hizo balance de su periodo como presidente de la Generalitat entre 2003 y 2006, el pensamiento de Maragall constituye una defensa apasionada y sólida de la verdadera España plural.

Els fets de la Setmana Tràgica (juliol de 1909) van motivar la redacció de tres dels articles més rellevants de tota la literatura periodística catalana del segle XX. «¡Ah!, Barcelona…» constitueix una lúcida anàlisi de les causes dels esdeveniments. «La ciutat del perdó», censurat per Prat de la Riba, és un al·legat —duríssim i altament emotiu— contra la pena de mort. «La iglésia cremada» contraposa la fe viva dels incendiaris a la fe morta de la burgesia, i aposta per una Església dels pobres sense la tutela de l’Estat. Joan Maragall va exercir, en aquella avinentesa, el paper incòmode de l’intel·lectual independent que s’enfronta a la duresa repressiva reclamada per la burgesia i denuncia la superficialitat de les pràctiques religioses coetànies.
L’edició dels articles és plenament fidel a l’última versió que Maragall va deixar de cada text, i inclou un apèndix gràfic amb els manuscrits originals conservats.