Mila creció a finales de los setenta en un barrio apartado y mal urbanizado, encajonado entre una autopista, un cementerio y un polígono industrial. Sus padres, payeses que cambiaron el tractor por la cadena de montaje, no la llevaban de vacaciones ni a cenar fuera, pero sí a ver a un curandero que un día le dijo que tenía un «don» que se iría manifestando. Ahora que espera un bebé, Mila intenta desentrañar su extrañeza, su perplejidad hacia los propios orígenes. Enhebrando recuerdos, mide ese mundo heredado, rememora sus tentativas de apertura a Barcelona y a París y se pregunta qué ha pervivido de todo eso en ella y qué transmitirá a su hija. Con una prosa de tintineo cristalino y un punzante sentido del humor que oscila entre la ternura y la mala leche, esta es una inusitada novela de frontera, el autorretrato de una mujer que encuentra su voz ?quizá aquel «don»? cuando decide ponerse a hablar.

Hi ha fronteres que sembla que només s?hagin d?obrir amb un conjur. No són exactament barreres, ni línies rectes, ni fan un tall net. Tampoc són fronteres imaginàries ni portes que franquegin el pas a un món paral·lel, sinó llocs, situacions i circumstàncies ben reals; frontisses entre mons que desapareixen i d?altres que malden per treure el cap. Pot ser que les tinguem aquí al costat, però veure-les, entendre?n els mecanismes i finalment creuar-les pot demanar tota una vida. La Mila, la narradora d?aquesta novel·la, va néixer a finals dels anys setanta en un barri apartat i mal urbanitzat, encaixonat entre una autopista, un cementiri i un polígon industrial. Filla de pagesos que van haver de canviar el tractor per la cadena de muntatge, en el seu lèxic familiar més remot hi sobresurten els mots pòrtland del ciment amb què van tapar l?era de casa i kennebec de les patates que plantaven a l?hort. Els pares no la duien de vacances ni a sopar a fora, però la portaven a veure un curandero que un dia li va dir que tenia un do que s?aniria manifestant amb el temps. Ara que espera una criatura, la Mila intenta escatir els motius de l?estranyesa que l?ha acompanyat des de sempre, un ser-hi o no ser-hi, una certa perplexitat cap als propis orígens. Enfilant records i paraules, apama els límits i la força d?aquell món heretat, rememora els seus assajos d?obertura a Barcelona i a París i es pregunta què ha perviscut de tot allò en ella i què transmetrà a la seva filla. Amb una prosa de dring cristal·lí i un punxant sentit de l?humor que oscil·la entre la tendresa i la mala llet, Anna Ballbona ha escrit una inusitada novel·la de frontera, l?autoretrat d?una dona que troba la seva veu ?potser aquell do? i el seu lloc al món en el moment que decideix posar-se a parlar.

La Dora, una periodista d?informació municipal que omple les pàgines d?una agenda imaginativament titulada Som-hi!, ha d?agafar cada dia la Renfe per baixar i pujar del Vallès Oriental, on viu, a Barcelona, on treballa. Una conversa entre un grup de pacients psiquiàtrics, les interferències veïnals que impedeix en una lectura reposada de L?ofici de viure, un viatge al Dublín de Joyce i el sucre concentrat d?una cavalcada de Reis generen una seqüència d?absurditats que faran que la protagonista entri en un estat de distanciament respecte de la realitat: ¿és veritablement normal allò que es considera normal?; ¿com podem sortir del camí que ens han traçat?; ¿per quins set sous ens sotmetem a relacions de poder i a maneres de viure que ens són contràries? De sobte, la Dora se sent com aquella gallina que el seu pare va fer parar boja quan li va enganxar el cap amb la porta del corral. Per sort, els trajectes amb tren li serviran per anar madurant un pla d?acció inspirat en l?artista de carrer Banksy. Joyce i les gallines parteix d?una constatació que requereix prendre mesures dràstiques. L?existència massa sovint no té sentit, i tots necessitem un pretext per tirar endavant com sigui. Amb un humor de vegades lacònic i de vegades descordat, Anna Ballbona traça el retrat d?una dona en transformació, d?un paisatge desdibuixat i d?un temps d?incertesa.

Dora, una periodista de información municipal que se dedica a rellenar las aburridas páginas de una agenda cultural, debe montarse cada día en el tren de cercanías para subir y bajar de la periferia, donde vive, a Barcelona, donde trabaja. Una conversación entre un grupo de pacientes psiquiátricos, las interferencias vecinales que impiden una lectura reposada de El oficio de vivir de Pavese, un viaje al Dublín de Joyce y el azúcar concentrado de una cabalgata de Reyes generan una secuencia de absurdidades que harán que la protagonista entre en un estado de distanciamento con respecto a la realidad: ¿es verdaderamente normal aquello que se considera normal?; ¿cómo podemos salir del camino que nos han marcado?; ¿por qué diantres nos sometemos a relaciones de poder y a maneras de vivir que nos resultan contraproducentes? De repente, Dora se siente como aquella gallina que su padre volvió loca al pillarle la cabeza con la puerta del corral. Por suerte, los trayectos en tren le servirán para ir madurando un plan de acción inspirado en el artista de calle Banksy. Joyce y las gallinas parte de una constatación que requiere tomar medidas drásticas. Demasiado a menudo la existencia no tiene sentido alguno, y todos necesitamos un pretexto para tirar adelante como sea. Con un humor a veces lacónico y a veces delirante, Anna Ballbona retrata en esta novela de debut, que quedó finalista de la primera edición del Premio Llibres Anagrama de Novela, a una mujer en transformación, un paisaje desdibujado y un tiempo de incertidumbre.