La bellíssima Cal·lírroe, una noia siracusana de noble llinatge, s’enamora del formós Quèreas i s’hi acaba casant, però la gelosia d’ell ocasiona accidentalment la mort de la jove, o, si més no, això és el que pensen els seus conciutadans, que l’enterren amb tots els honors. Rescatada viva per un lladre de tombes, Cal·lírroe és venuda a Milet, on trobarà tota mena de contratemps. Paral·lelament, Quèreas, assabentat per atzar que la seva dona ha estat raptada, emprèn un viatge ple de perills en cerca de l’estimada, viatge que el duu moltes vegades al llindar de la mort. Però la passió dels enamorats fa possible, com calia esperar, el retrobament definitiu. Qualificada sovint de romàntica, aquesta novel·la és, comptat i debatut, una esplèndida història d’amor.

Esclaus d’una vida que no ens permet ni una estona de recolliment, viatgers a la quinta forca perquè ens diuen que estem globalitzats, cosmopolites gairebé per imposició, arraconem massa sovint, inconscients, tot allò que ens toca més de prop: els rius i els pontarrons de la infantesa, els camins i els boscos on naixia l’aventura, la primera vegada que vam veure el mar i la neu, les rondalles dels avis, les lectures captivadores de la joventut... Aquest llibre és, sens dubte, el millor antídot contra aquest afany espontani nostre d’amagar, amb les cendres de l’oblit, el que ens ha fet tal com som.

Fill il•lustre i contrafet de Dionís i d’Afrodita segons la majoria de les versions, Priap simbolitza, a Roma, la potència sexual masculina i la fertilitat dels camps. Amb el seu membre descomunal, sempre en erecció, les estàtues del déu protegeixen horts i jardins, com palesa aquest recull anònim no posterior al segle I dC, ara per primer cop en català. I si algun lladre pretén robar-li els fruits i fer-lo enfadar, Priap el castiga amb la seva arma implacable i l’ataca amb els seus versos irreverents. Mai com en aquests poemes no ha corregut més perill la integritat de matrones descarades, noietes porugues, joves imberbes i homes impotents.

Per culpa d’uns errors de còpia d’un escrivent inexpert i massa apressat a l’hora de redactar l’ordre del dia del seu regiment, un tinent ben viu és declarat oficialment mort i un personatge inexistent veu la llum, perquè un paper en dóna fe, i va ascendint en l’escalafó fins a convertir-se en general de l’exèrcit rus. Gràcies a la destresa narrativa que Tiniànov demostra en aquesta breu novel•la, un joc d’equívocs hilarant ens permet constatar que la burocràcia pot arribar a ser d’allò més calamitosa —sobretot quan tot depèn del despotisme dels governants— i que els documents oficials, els reglaments i les constitucions, per més legals que es vulguin, també poden ser una absurda enganyifa.

Una jove catalana de família benestant, afectada de tuberculosi, és enviada a un sanatori suís per guarir-se. Allí coneix un jove danès, malalt com ella, i s’hi casa contra la voluntat dels seus parents. Amb una audàcia i una vivacitat narratives —en paraules de Joan Oliver— fora del comú en una opera prima, aquesta novel•la sorprenent, de caire autobiogràfic, representa un cant emotiu i corprenedor a la força invencible de l’amor, a la igualtat entre les persones i a la llibertat. És per això que la censura franquista en mutilà alguns passatges, que han estat restituïts íntegrament en aquesta edició.

En una època com la nostra, dominada per les presses, l’estrès i algunes andròmines tecnològiques que provoquen encara més maldecaps —i no ens fan pas més lúcids—, cada vegada hi ha més gent que es pregunta per la durada de la vida. Però, dos mil anys enrere, Sèneca ja va afirmar que no disposem d’un període exigu de temps, sinó que n’arribem a perdre molt en ocupacions inútils, i que la nostra existència només és llarga si és plena. El llibre que teniu a les mans ens regala, sens dubte, els millors consells per obtenir aquesta plenitud: la lectura i el coneixement, l’estimació i la pràctica de les virtuts, l’oblit de les ambicions i, sobretot, la ciència de saber viure i morir.

Una noia de només vint-i-un anys, captivadora, llesta i ben educada, es pensa que ho té tot per poder riure’s del món. Convençuda de la seva superioritat social i intel•lectual, i massa pagada d’ella mateixa, decideix no casar-se mai i, a la vegada, es lliura amb afany a la treballosa tasca de casar els altres, creient-se coneixedora dels sentiments de tothom. Però el cor de les persones sol ser molt més complex i inabastable, i l’amor, ja ho deien els antics, tot ho venç. Amb aquesta novel•la es demostra indiscutiblement, com va afirmar Pietro Citati, que Jane Austen coneixia tots els secrets de la realitat.

«El poeta és una magnitud immutable. Es marceix la seva llengua, es marceixen els seus recursos; però l’essència de la seva obra no envelleix [...]. L’essència de la poesia, com la de tot art, és immutable; així, doncs, tant li fa quina actitud tinguin els homes envers la poesia», diu l’autor en l’assaig Sobre la missió del poeta —el seu testament literari, que va escriure mesos abans de morir i que trobareu en aquest volum—. I és que Blok té el do de copsar l’harmonia del món, de pressentir els signes del temps, d’elevar-nos, en definitiva, ni que sigui durant l’instant plaent de la lectura, per damunt de «la vida de malsons que ens asfixia».

Una jove és obligada a prendre l’hàbit pel seu pare, ric i devot, que vol impedir que la noia es casi amb el seu cosí perquè és de la «raça dels lliberals». Per evitar el triomf de l’amor i apropiar-se el dot de la novícia, el mossèn i l’abadessa del convent l’enterren en vida, però ella és rescatada casualment per un veí prompte a satisfer els antulls de la seva dona prenyada... Aquesta obra, que es fa ressò d’una de les llegendes urbanes més truculentes de la Barcelona vuitcentista, va significar l’èxit més esclatant de l’autor. Potser la seva influència sobre les masses explica que, anys més tard, els revoltats de la Setmana Tràgica, en comptes d’ocupar llocs estratègics, s’atardessin desenterrant les monges dels monestirs que havien incendiat.

Publicat per primer cop el 1925, Carretera enllà és el llibre d’un «turista intel•ligent» que, amb unes observacions increïblement perspicaces i profundes sobre persones i llocs, sobre l’art i la ciència, parla de nosaltres mateixos. Els ramats de turistes avorrits que van als llocs de moda perquè ho diu la «convenció» i no pas perquè els agradi viatjar, l’enganyosa fascinació per la natura dels habitants de les ciutats, el procés d’erotització de la música popular, la persistència de certes persones a assistir a cada estrena teatral —encara que l’obra representada sigui una animalada—, els perills de l’oci excessiu i moltes altres qüestions ben actuals obliguen el lector a fer-se preguntes, a qüestionar-se el que llegeix com si fos escrit per a ell.