Ponç Pons (Menorca, 1956) és llicenciat en filologia hispànica i catedràtic d’institut de llengua i literatura catalanes. És autor, entre d’altres, de les narracions de Vora un balcó sota un mar inaudible, les novel·les L’hivern a Belleville, Entre el cel i la terra i Memorial de Tabarka, l’obra de teatre Lokus, el primer volum de Di­ llatari (Quaderns Crema, 2005), els aforismes d’El rastre blau de les formigues (Quaderns Crema, 2014) i el dietari Els ullastres de Manhattan (Quaderns Crema, 2020). Com a poeta, ha publicat Al Marge, Lira de Bova, Desert encès (Quaderns Crema, 1989), On s’acaba el sender, Estigma, El salobre, Abissínia, Pessoanes, Nura (Quaderns Crema, 2006)—Viola d’Or als Jocs Florals, premi de la Crítica Serra d’Or i premi Nacional de la Crítica—i Camp de Bard. Com a traductor de poesia, ha guanyat el premi Cavall Verd. La seva obra figura en les antologies més importants, ha estat traduïda a diverses llengües i l’ha fet mereixedor, entre d’altres guardons, del premi Ramon Llull i de ser nomenat Escriptor de l’Any pel Govern de les Illes Balears.

Com va dir sant Agustí, el món és un llibre i qui no viatja només en llegeix una pàgina. A més, per a Ponç Pons, escriure implica raonar, entendre millor, viure amb més intensitat l’única vida realment viscuda que, segons Proust, és la Literatura. Entre el viatge i l’enyor, heus aquí el dietari de l’estada que el poeta va fer a Nova York el 2007, la narració de la qual acompanya de reflexions literàries sobre la illenquitat i la illomania i d’una història de Menorca en vers. Com assenyala l’autor: «De vegades, un necessita viatjar, sortir, anar­se’n de la seva terra per descobrir i valorar el que hi té. Manhattan també és una illa, però ara sé que m’agrada molt més la nostra, Menorca, i seguint l’exemple de Seferis, “Aquí em qued. Amb la gent que parla la meva llengua, en aquest lloc del qual no em puc separar” [...] La paraula ha de servir­nos per humanitzar la vida i poetitzar més el món. D’un viatge mai se’n torna igual ni el mateix».

He escrit aquest llarg poema per exorcitzar l?enyor. La meva irrenunciable, però difícil, condició d?illòman menorquí m?ha duit a ser estranger pertot. Pessoa diu que la poesia és l?estat rítmic del pensament i he volgut compondre?l, com si fos un oratori, un rèquiem, amb el ritme del dodecasíl·lab i, per raons de numerologia, estructurar-lo en set parts.
Holan em va ensenyar que «hi ha moments, i poden durar anys, en què a l?home no li queda sinó parlar amb si mateix», i com el meu mestre Spinoza, que polia lents, m?aïll a polir paraules per poder veure, a través d?elles, amb més claredat el món.

Menorca, tardor de 2001