En aquest gens convencional quadern de viatge -escrit just abans que els Apunts del subsol-, Dostoievski recull les seves impressions (i sobretot esmolades reflexions) de l'itinerari que va fer per Europa l'estiu de 1862: Berlín, Wiesbaden, París, Londres, Ginebra, Florència... A més d'aproximar-se als seus referents culturals, buscava consells mèdics per tractar la seva epilèpsia. Però Dostoievski, és clar, no ens fa una crònica turística, sinó que estableix una comparació constant entre Rússia i el que ha conegut de primera mà a Europa, de la qual entre altres aspectes n'ataca l'utilitarisme, l'afany pels diners i el sotmetiment a la tecnologia. «Desencantat com està d'Occident, l'escriptor veu la necessitat que les elits culturals tornin a Rússia, tant físicament com espiritualment, que deixin d'emmirallar-se en un model occidental fallit i contribueixin a articular una Rússia que ha de fer el seu camí sense renunciar als valors espirituals i identitaris que li són propis i que li confereixen una moralitat més sòlida que no pas els europeus.» «TANT PEL FONS COM PER LA FORMA, TROBEM MOLTES LÍNIES D'UNIÓ ENTRE LES NOTES I ELS APUNTS DEL SUBSOL.» - DEL PRÒLEG TRADUCCIÓ I PRÒLEG DE MIQUEL CABAL GUARRO.

Això és un conte de Nadal, però no és precisament un conte de fades. Dostoievski no feia contes de fades o, quan en feia, els capgirava com un mitjó per encarar-nos al pitjor del nostre món. Aquesta història ve carregada d’humor i acidesa, i també d’una violència soterrada —violència de classe i violència de gènere— de la qual no ens hem pas deslliurat.

Quan s'acosta l'estiu, en regions pròximes al pol Nord, la llum del dia s'allarga tant que pròpiament no es fa de nit; són les màgiques nits blanques: «Feia una nit meravellosa, d'aquelles que potser només es donen quan som joves, estimat lector.»
Dostoievski narra la història d'una parella de joves --solitaris, desesperats, somiadors-- que es coneixen en una d'aquestes nits irreals als carrers de Sant Petersburg. Al llarg de quatre nits nous sentiments plens d'ingenuïtat romàntica creixeran dins seu, però el miratge es desfarà i la realitat s'imposarà de manera cruel. ¿Un únic moment feliç és prou per a tota la vida d'un home?
Les nits blanques és una gran història d'amor i desil·lusió, amb Sant Petersburg com a escenari nostàlgic i que entre altres directors de cine va fascinar a Robert Bresson o Luchino Visconti.
«El cor de les nits blanques és un desig. Un desig immens i terriblement concret. El desig de ser feliç.» (Carlota Subirós)

En les novel·les de Dostoievski, els nens i els adolescents acostumen a tenir-hi un paper torturat. La pròpia infantesa de l’escriptor, plena d’experiències difícils, li servia de model per considerar-la una etapa de la vida marcada per la infelicitat. El protagonista d’El petit heroi, n’és, però, una excepció. Estem a l'estiu, en una festa amb diversions i passatemps inacabables: cavalcades pel camp, excursions pel bosc o pel riu, passeigs, dinars al camp, sopars a la terrassa plena de flors aromàtiques, música, dansa, teatre, tota mena de jocs i d'acudits, rialles. Ens envolta un paisatge alegre i assolellat, el dolç camp rus on seguirem el pas d'infant a adolescent del «petit heroi», amb el naixement dels primers sentiments amorosos cap a una bella dama però també el dolor i el neguit. Una novel·la deliciosa.