El periodisme convertit en literatura a través de la perspicaç mirada de Carrère.

D13: divendres 13 de novembre de 2015. En tres punts diferents de París es produeixen atemptats gihadistes. El més greu és el de la sala Bataclan, on actuen els Eagles of Death Metal. Els atacs deixen més d’un centenar de morts i més de quatre-cents ferits. Anys després, entre el setembre de 2021 i el juny de 2022, se celebra el judici al Palau de Justícia de la capital francesa. Hi ha catorze acusats: el principal és l’únic supervivent d’entre els terroristes de l’Estat Islàmic que van participar en la massacre. Va sobreviure perquè no va detonar el seu cinturó d’explosius. Va fallar el mecanisme? Va tenir por? O potser un fugaç moment de penediment i humanitat? La resta són col·laboradors en diferents graus. I encara hi ha els testimonis, els familiars de les víctimes, els advocats defensors, els fiscals, els membres del tribunal...

Emmanuel Carrère fa el seguiment del judici i n’escriu una crònica setmanal per a L’Obs. Els textos són la base d’aquest llibre, en què trobem la narració del procés: la veu de les víctimes, els arribistes que van provar de fer-se passar per víctimes, els herois que van ajudar a detenir els criminals, els detalls entre bastidors... La dimensió humana i la dimensió política. El resultat és un volum esglaiador i un testimoni necessari. El periodisme convertit en literatura a través de la perspicaç mirada de Carrère.

Un llibre sincer que ens aboca a un món terriblement brèvol en què els fantasmes familiars del passat entronquen amb les obsessions personals del present.

«La follia i l’horror m’havien obsedit sempre», va escriure Emmanuel Carrère per presentar Una novel·la russa, publicada originalment el 2007. «Els meus llibres no parlaven d’altra cosa. Després de L’adversari, ja no podia més. Vaig voler escapar-ne, i vaig creure que ho aconseguiria estimant una dona i engegant una investigació. La investigació era sobre el meu avi matern, que després d’una vida tràgica va desaparèixer la tardor de 1944 i molt probablement va ser executat per col·laborar amb els alemanys. És el secret de la meva mare, el fantasma que turmenta la nostra família. Per exorcitzar aquest fantasma, vaig seguir camins atzarosos que em van dur fins a una petita ciutat perduda de la província russa, on em vaig quedar força temps a l’aguait, esperant que passés alguna cosa. I aquesta cosa va passar: un crim salvatge.

»La follia i l’horror em van tornar a atrapar. També en la meva vida amorosa. Vaig escriure un relat eròtic per a la dona que estimava amb la intenció que modifiqués la realitat, i la realitat va desbaratar els meus plans. Ens va precipitar cap a un malson que s’assemblava als meus pitjors llibres i va devastar la nostra vida i el nostre amor.

De tot això en vaig parlar aquí: dels nostres intents per dominar la realitat i de la manera espantosa en què la realitat ens contesta.»

La narració en primera persona d’una crisi depressiva. Un llibre enlluernador que trenca motlles i cotilles de gènere. Una nova fita de Carrère.

Vet aquí un llibre que no és cap manual de ioga, i tam­poc un benintencionat llibre d’autoajuda. És la narra­ció en primera persona i sense embuts de la profunda depressió que va dur l’autor a ser diagnosticat amb un trastorn bipolar i hospitalitzat durant quatre mesos. És, així mateix, un llibre sobre una crisi de parella, sobre una ruptura afectiva i les seves conseqüències. I sobre terrorisme islamista i el drama dels refugiats. I sí, en gran manera també parla de ioga i de meditació, que l’escriptor practica des de fa vint anys. El resultat és l’expressió descarnada de les flaqueses i els turments humans, una immersió en els abismes personals mitjan­çant l’escriptura. El llibre, que ha generat polèmica fins i tot abans de publicar-se, no deixa ningú indiferent.

Vet aquí la història real d?un home que, de la nit al dia, decideix matar tota la seva família. Un succés que Emmanuel Carrère, amb un innat instint narratiu, va saber explicar com una novel·la. L?adversari és un llibre excepcional, un clàssic contemporani, hereu i actualitzador de la tradició del millor Truman Capote, el d?A sang freda. Per què Jean-Claude Romand va assassinar la dona, els fills, el pare i la mare? Perquè era un impostor que se sentia incapaç d?afrontar l?imminent enfonsament del seu món de mentides: havia fet creure a la família que era metge quan en realitat passava el temps en pàrquings d?autopista o passejant pel bosc. Un pertorbador descens a les zones més ombrívoles de l?ànima humana, una reflexió plenament vigent sobre la naturalesa del mal.

Emmanuel Carrère ha acostumat els lectors a esperar-ne l?inesperat, i en aquesta obra monumental, gairebé èpica i sens dubte radical, aborda la fe i els orígens del cristianisme, ni més ni menys. A El Regne s?entrecreuen la vivència de l?autor, que abraça la fe en un moment de crisi personal, i les històries de Pau i de Lluc. Pau, que cau del cavall, té una il?luminació mística i passa de lapidar cristians a propagar la nova fe que transmuta els valors. I Lluc, que escriu la vida de Jesús i a partir del qual ens endinsem en els Evangelis. Enmig d?aquestes històries entrellaçades apareixen la sèrie sobre zombis en què Carrère fa de guionista, una cangur exhippie i amiga de Philip K. Dick, els bolxevics comparatsa mb els primers cristians, webs porno, visions erudites sobre les fonts del cristianisme, la desaparició ?resurrecció?? del cadàver de Jesús? A Carrère li interessa el missatge transgressor del cristianisme i la desmesura de la fe. I aquest llibre provocador és una indagació rabiosament contemporània que ens parla de la perplexitat, el dogma, el dubte, la redempció i la construcció d?una creença amb tesis rupturistes i rituals estranys.