Amélie Nothomb en plena forma: un elogi de la lectura gens trivial, gens previsible i, per sobre de tot, gens innocent.

L’Ange té dinou anys, viu a Brussel·les i és una estudiant de filologia excel·lent. Per fer una mica de diners, es decideix a donar classes particulars de literatura a en Pie, un adolescent de setze anys a qui no li agrada llegir. Segons el criteri del seu pare despòtic, sembla que el noi és dislèctic i té problemes de comprensió lectora. En el fons, però, el problema és molt més simple: odia els llibres amb la mateixa assertivitat amb què odia els seus pares. A ell, el que l’apassiona de veritat són les matemàtiques i els zepelins.

Mentre l’Ange esperona el seu alumne amb algunes lectures, el pare espia les sessions clandestinament. A poc a poc, però, la curiositat d’en Pie va despertant: clàssic rere clàssic, la literatura exerceix la seva força, com el gas que permet que els aeròstats, feixucs, s’elevin lleugers cap al cel. Tanmateix, la relació entre la jove professora i el seu deixeble es va consolidant, fins que el vincle entre tots dos es transforma definitivament.

La nova novel·la d’Amélie Nothomb és un elogi de la lectura que defuig la trivialitat, gens previsible i, per sobre de tot, gens innocent.

Els noms epicens són aquells que, com Claude o Dominique, tant poden ser femenins com masculins. En aquesta història en Claude és ell i la Dominique és ella. Ell s?entossudeix a casar-se amb ella i, després d?endur-se-la a viure a París, s?entesta encara més a deixar-la embarassada. Finalment neix la seva filla, a qui posen el nom d?Épicène, agafat d?una obra teatral de Ben Jonson ?coetani de Shakespeare? i que també és un nom epicè. Quan neix la criatura, l?obsessió procreadora del pare es converteix en indiferència cap a la filla. Arrossegat per una ambició social també fora mida, convenç la seva dona perquè es faci amiga d?una parella de l?alta burgesia financera, la Reine i en Jean-Louis, les filles dels quals van a escola amb l?Épicène. Una parella amb qui en Claude manté un antic vincle secret en forma de greuge.  I així aquesta novel·la narra la història d?un doble rebuig i una doble venjança ?una de triomfant; l?altra, destinada al fracàs. Nothomb explora amb la perspicàcia que la caracteritza les complexes relacions entre pares i fills i el ressentiment d?un amor no correspost. Així, construeix una mena de pervers conte de fades contemporani, una faula cruel, narrada amb concisió i contundència.

La Marie, una jove bellesa de províncies, se sap desitjada, gaudeix sent el centre d?atenció i es deixa festejar pel galant més ben plantat de la rodalia. Però un embaràs imprevist i un casament precipitat tallen en sec els flirteigs juvenils, i quan la seva filla Diane neix, la Marie la tracta amb tota la fredor i la crueltat que duu a dins. La Diane creixerà marcada per la manca d?afecte matern, mirant d?entendre?n els motius. Anys després, la fascinació pel vers d? Alfred de Musset que dona títol al llibre l?esperonarà a estudiar cardiologia a la universitat, on coneixerà una professora, l?Olivia, en qui creurà haver trobat la figura materna que tant anhela. Totes dues establiran una relació ambigua i complexa, però l?Olivia també té una filla, i la història farà un gir inesperat... Aquesta és una novel·la sobre mares i filles. Una faula contemporània deliciosament àcida i malèvola sobre la gelosia i altres complexitats de les relacions humanes: les rivalitats, les manipulacions, el poder que exercim sobre l?altre, la necessitat de sentir-nos estimats... La vint-i-cinquena novel·la d? Amélie Nothomb és una mostra més que perfecta de la seva endimoniada intel·ligència narradora, de la perspicàcia de la seva mirada i la lleugeresa plaent i plena de secretes càrregues de profunditat de la seva literatura.

En Déodat és el nadó més lleig del món, però a mesura que creixi demostrarà que posseeix una ment privilegiada. No obstant això, tindrà dificultats serioses per comprendre els misteris de l?amor. La Trémière, per contra, és una nena d?una bellesa captivadora, però es mostra passiva, només parla quan és imprescindible i no sembla que reaccioni davant les provocacions. I, com que els pols oposats s?atreuen, els inadaptats Déodat i Trémière estan destinats a trobar-se?

Reprenent la fórmula que va utilitzar fa uns anys a Barbablava, Amélie Nothomb recorre a un conte de Charles Perrault i el transporta al món actual a manera de faula moderna gens innocent. Clarivident i elegant com sempre, amb la seva fluïdesa narrativa, l?autora explora les incerteses de la infantesa i l?adolescència, aborda la diferència i les dificultats per adaptar-se d?aquells que són singulars i reflexiona sobre la veritable naturalesa de l?amor i de la bellesa.

En Riquet del plomall és una nova mostra del talent inesgotable de l?escriptora belga, un nou pas de rosca enginyós, poètic i crític a un conte de fades de tota la vida. En paraules de l?autora, «l?art té una tendència natural a concedir un lloc de privilegi al que és extraordinari».

El comte Neville va a casa d?una vident per recollir la seva filla petita. La vident se l?ha trobada en un bosc, en posició fetal i tremolant de fred. Sembla que l?adolescent, que du el singular nom de Sérieuse, s?havia fugat del castell familiar. Però, abans de portar l?aristocràtic progenitor davant de la noia, la vident li agafa la mà i li anuncia: «Aviat farà una gran celebració a casa seva. Durant la recepció, matarà un dels convidats.»
En efecte, els Neville, excèntrica família d?antiga soca, celebraran aviat la seva garden party anual, a la qual conviden la flor i nata de la societat. La festa és una tradició irrenunciable, malgrat que els Neville estan arruïnats i el comte fins i tot es planteja vendre el castell i el bosc que el rodeja. Amb tota probabilitat, aquesta serà la darrera. Acabarà, tal com prediu la vident, amb un assassinat?
Amélie Nothomb, en plena forma, ironitza sobre aquest món anacrònic de la noblesa belga que coneix de primera mà. I ho fa amb un homenatge a l?Oscar Wilde d?El crim de Lord Arthur Savile. El resultat és una juganera i perversa faula moderna amb un vernís tragicòmic, en què, sota una capa d?espurnejant lleugeresa, treu el cap una suggestiva indagació sobre el món de les aparences, les relacions familiars, els secrets del passat, el dolor de la infantesa, les incerteses de l?adolescència i el destí, que pot acabar donant tombs ben sinuosos...

Trobar un bon company de mam és un afer molt seriós. Aficionada al xampany, Amélie Nothomb en troba una de manera imprevista en una llibreria on ha anat a firmar exemplars d?El sabotatge amorós. Pétronille Fanto, un ésser androgin de vint-i-dos anys que sembla que en tingui quinze, es convertirà no només en la col·lega ideal de borratxeres sinó en una escriptora prolífica i, tal vegada, en un àlter ego maligne de la mateixa Nothomb. L?amistat etílica entre l?escriptora consagrada i la incipient esdevé duel dialèctic, diversió, companyia i contrast..., però també risc. Novel·la d?inspiració autobiogràfica, Pétronille és una ficció delirant i tremendament divertida en què trobem alguns dels temes predilectes de l?escriptora belga: el protagonisme del cos i la reflexió sobre la creació literària i l?enrenou editorial que l?acompanya. Amélie Nothomb submergeix el lector en l?estat d?ebrietat entre ascètic i al·lucinatori de l?alcohol consumit en dejú gràcies a una prosa de collita excel·lent en què sovintegen l?humor negre, la ironia i la genialitat estilística que la caracteritzen. Pur or líquid.

Una inclassificable capbussada filosòfica a la Història Sagrada. Qui va ser Jesucrist? Què en podem saber? Què vol dir posseir un cos?

L’Evangeli segons Jesucrist. O l’Evangeli segons Amélie Nothomb. La novel·lista belga s’atreveix a donar veu al protagonista i és el mateix Jesús qui ens narra la seva Passió.

En aquestes pàgines apareixen Ponç Pilat, els deixebles, el traïdor Judes, Maria Magdalena, els miracles, la crucifixió, la mort i la resurrecció, les converses de Jesucrist amb el seu pare diví... Personatges i situacions ben coneguts, però que aquí se’ns narren des d’un punt de vista modern, amb un to líric i filosòfic i amb pinzellades d’humor. Jesucrist ens parla de l’ànima i de la vida eterna, però també del cos i del present; d’allò transcendental, però també d’allò mundà. Hi aflora un personatge visionari i reflexiu que coneix l’amor, el desig, la fe, el dolor, la decepció i el dubte. Aquesta novel·la reinterpreta i humanitza una figura històrica amb una mirada potser transgressora, tal vegada iconoclasta, però que no busca en absolut la provocació per la provocació ni l’escàndol fàcil.

Sacrilegi? Blasfèmia? És simplement literatura, amb la força i la capacitat de seducció a les quals ens té acostumats l’autora.