Vet aquí una península aspra constituïda entre dos golfs, en una raconada del Mediterrani, batuda per la tramuntana. El país insondable. Territori de confluències tel·lúriques i magnètiques, isolat fins fa quatre dies, on reverbera encara l’eco de divinitats paganes, anacoretes, criatures pelàgiques, corallers, contrabandistes, nimfes marines, pescadors, bruixes, pirates, grecs d’èpoques antigues, monjos, éssers mitològics, humans de l’edat de pedra i artistes tocats de l’ala. Un paratge ple d’històries i llegendes de naufragis, encantades, tresors amagats, almadraves, simiots i pelegrins miraculosos que fou casa de pescadors homèrics, tenaços i solidaris. Un festival de meravella.

L?Elisa, la Sussanna, la Sofia i la Sílvia Viudeta observen, mastegant records d?amor i amargor, com en Simon reposa tan ben plantat com sempre al taüt que li ha preparat la família. Va vestit amb un trajo de llana i una camisa blanca immaculada, afaitat amb cura i clenxinat a la perfecció... Però té les orelles ridículament morades, i això és una burla per a elles, que no volen que l?última imatge que els quedi del mort sigui aquesta. Aquestes dones s?han guanyat a pols un record millor. Totes quatre tenen històries captivadores, carregades de sotracs però també de plaers menuts, i escoltant-les ens transportarem al pinyol d?un món fabulós. Som a Berd, una vila del nord-est d?Armènia, ben a prop de la frontera, i de sobte ens sorprèn una olor de mar; però com pot ser, si el mar ens queda tan lluny? D?on ve tot aquest mar terra endins? Potser és, simplement, el poder de les històries ben contades.
«Malgrat que la situació era força compromesa, el difunt semblava ben serè, fins i tot feliç. La viuda i les dones que ell havia estimat s?havien assegut al voltant del taüt, assaborien vi casolà i, esperonades bé per l?alcohol, bé per l?aspecte desemparat d?en Simon, es van anar sincerant en honor a la vida».

Un novel·la personalíssima i valenta que indaga en tèrboles profunditats familiars i col·lectives.

Aquest és un relat de fantasmes. Una novel·la que comença amb un retorn i acaba amb un udol. La narradora de Les possessions vola de Barcelona a Palma per posar fre a l’espiral conspiranoica en què ha caigut el seu pare, que amb la jubilació ha passat de ser un plàcid professor d’institut a iniciar una batalla legal contra un presumpte delicte urbanístic. Són dies incòmo­des, de converses amb un pare de sobte desconegut, una mare que actua com si res, i un antic amant i mentor. Aquestes trobades reobren velles ferides i transporten la protagonista al centre de la història familiar, mar­cada per un succés ocorregut a Madrid l’any 1993: implicat en martingales econòmiques i veient-se abocat a la ruïna, l’empresari Benito Vasconcelos, exsoci del seu avi, assassina la dona i el fill i finalment se suïcida.

Entre l’elegia, la crònica i el thriller, Llucia Ramis ha escrit una novel·la de múltiples capes que es descabdellen amb lleugeresa i profunditat alhora. Una indagació personalíssima i valenta en el passat d’una família i d’un país; en la naturalesa de les relacions amoroses i els desenganys, de les ambicions i les frustracions; en com construïm la pròpia identitat i ens aferrem a objectes i afectes, conscients que no hi ha res que duri per sempre. Ni tan sols les cases on vam ser feliços, perquè créixer consisteix a no tenir un lloc on tornar.

Les paraules 'acords' i 'ruptures' volen ser la síntesi de la distància recorreguda per les lletres catalanes des del començament del segle xx fins ara. Tot travessant la poquesa posterior a la Guerra Civil, recorren un camí que s'estén per l'assumpció de la contemporaneïtat, les vicissituds polítiques i la relativa normalitat actual. A tall de panoràmica, els tres treballs inicials, 'La llengua en la generació dels setanta' i 'De l'Elogi a la paraula, de Joan Maragall, a Llibertat i sentit, de Lluís Solà' fan un tràveling sobre el mapa poètic de la modernitat i paren atenció en les seves modificacions estètiques. En tots ells, s'hi posa de manifest l'especificitat de la poesia catalana dins les literatures europees per la importància que la llengua hi té. D'altra banda, els altres cinc assaigs, en qualitat de primers plans, analitzen l'obra poètica d'autors eminents de la lírica actual: Josep M. Llompart, Jaume Pérez Montaner, Antoni Ferrer, Jaume Pont i Maria-Mercè Marçal.

La febre dels cromos travessa la història des de l'últim terç del segle XIX fins als nostres dies, i va tenir un moment d’esplendor esclatant que avui pot semblar-nos inimaginable. Però no cal que ens ho imaginem: Josep-Manuel Rafí ha dedicat anys d’investigació per oferir-nos una obra de referència que ens porta als orígens triomfals del cromo publicitari al nostre país (que va ser un referent de creativitat extraordinari) i ens ofereix un arxiu de prop de mil cromos representatius de les principals col·leccions històriques. Seguint l’estela de la marca de xocolata de Jaume Boix, un autèntic revulsiu català i europeu, veiem com els cromos, senzillament, van transformar la societat.

Calders, Rodoreda, Ferrater, Tàpies, Roig, Pla, Vinyoli, Picasso, Carner, Leveroni, Guimerà, Barral, Capmany, Espriu, Miró... I tants altres. La geografia de l?estiueig català amb ulleres de geni. Una història de l?estiueig: del mas a Instagram.
Novel·listes, pintors, dramaturgs, músics i poetes: els artistes també estiuegen, però mai descansen del tot. Algunes de les grans obres catalanes s'han forjat vora el mar o a la falda de les muntanyes, en barraques o xalets aïllats de les grans ciutats, i les històries s'estenen al llarg del territori: Jacint Verdaguer ja es delia de pujar al Canigó deu anys abans d'escriure la seva obra, la cultura catalana va avenir-se per regalar-li a Carles Riba una caseta de pescadors a Cadaqués... Són dos exemples entre el reguitzell que ens n?ofereix Joan Safont en aquest recorregut per un tema apassionant i amb moltes exploracions pendents. Els espais d?estiueig són llocs d?inspiració i renovació, tant de forces com de creativitat: calcem-nos i a caminar.

Ha passat algun temps des que va resoldre el seu primer cas, a La Barberia, però la periodista i escriptora Voldemar està més activa i motivada que mai. De fet, està molt feliç perquè una de les seves novel·les serà portada al cinema, a Hollywood. Quan el productor la convida a visitar els estudis i a conèixer l'equip d'artistes i tècniques que faran la pel·li, Voldemar es mostra entusiasmada. Però alguna cosa surt malament i la protagonista de la pel·lícula cau fulminada davant de tothom, en plena gravació. Posa-hi molta atenció, no et perdis cap detall i segueix atentament les observacions de la Voldemar, si vols enxampar l'assassí.

La mirada de John Berger és incisiva i fuig del punt de vista normatiu o de qualsevol regla que pugui interferir en l?efecte sorpresa que ens retorna la visió de les coses, ja siguin objectes o fets quotidians, o la d?una obra d?art.
A través d?una càmera, modelant una escultura o amb el traç dels pinzells, l?artista ens transmet un significat que s?arriba a confondre amb la nostra pròpia mirada. Els animals del zoo, els pagesos amb barret d?August Sanders, els testimonis de la guerra, els objectes espirituals de Magritte, les figures esprimatxades de Giacometti o les mans de Rodin esculpint el cos d?una dona, sota l?òptica de Berger es converteixen en esdeveniments únics que demanen ser mirats i pensats amb uns paràmetres fets a mida i amb una sensibilitat sempre renovada. Mirar és un recull ja clàssic d?articles, a mig camí entre el relat i l?assaig, que, a cada nova lectura, multiplica la nostra capacitat de veure-hi més enllà de la materialitat i les aparences.

Amb una veu seductora, íntima, accessible i càlida, i un sentit de l?humor àcid i sense pèls a la llengua, Nora Ephron es retrata, en aquests assajos, com una cuinera obsessiva, una mare desastrosa i una ciutadana apassionada i militant. Però, per sobre de tot, ens parla obertament i amb perplexitat genuïna de l?experiència de fer-se gran, de l?envelliment del cos i la decadència de la ment, de la frustració de perdre el ritme i de veure que el món comença a girar massa depressa. Valent, escandalosament divertit i sorprenentment commovedor, sobretot per la força i la veritat que contenen els textos, Tinc un coll que fa pena és un recull irresistible i deliciós ple de veritats innegables, anècdotes hilarants i reflexions que apel·laran a lectors de totes les edats.
?Els assajos de Nora Ephron ?quina dona tan llesta, feminista i estupenda? són genials. Ephron és una gran senyora, i una analista intel·ligent de la societat contemporània?, Isa Calderón ?Una prosa intel·ligent i entremaliada, afiladíssima i espurnejant; uns assajos explosius plens d?humor àcid i profund?, The Boston Globe