En poques dècades, la humanitat ha experimentat una revolució en els hàbits ancestrals. Sense que ens n'adonem, la nostra espècie ha passat d'habitar cada racó de la Terra, immersa en la natura, a viure en una part veritablement ínfima de les terres emergides del planeta: la ciutat. Una revolución només comparable a la transició de caçadors-recol·lectors a agricultors que es va produir fa 12.000 anys. És cert que en termes d'accés als recursos, eficiència, defensa i difusión de les espècies, aquesta transformació és avantatjosa. Però també ens exposa a un risc terrible. El nostre èxit urbà requereix, de fet, un flux continu i exponencialment creixent de recursos i energia, que tanmateix no són il·limitats. A més, l'escalfament global pot canviar definitivament l'entorn de les nostres ciutats i constituir precisament aquesta mutació fatal de les condicions de què depèn la nostra supervivència. Per això s'ha tornat vital tornar la natura al nostre hàbitat. Les ciutats del futur, ja siguin construïdes des de zero o renovades, s'han de transformar en fitòpolis, llocs on la relació entre plantes i animals s'acosti a la relació harmoniosa que trobem a la natura. No hi ha res de més important que això per al futur de la humanitat.

En una casa a tocar d'un Fiord, la Signe, una dona ja gran, jeu en un banc i es veu a ella mateixa de jove caminant per les estances de la casa. Es veu dreta davant del finestral, contemplant les aigües del Fiord. Veu l'Asle, el seu marit, que hi sortia tot sovint a navegar amb una petita barca de rems fins que, un dia, no va tornar. A la vella casa, que s'omple de les veus dels antics habitants, la Signe deambula pel passat de la família, on es troba amb les generacions anteriors. És així com es remunta fins a la rebesàvia de l'Asle, l'Ales, que de nit manté viu un foc a la riba. Perquè també llavors hi va haver algú que no va tornar mai del Fiord.

La Nina té vint anys i dues cares. Té dies bons, en què es lleva d’hora, va a la universitat, es troba amb els amics. Encara i així, se sent desconnectada del món, una sensació que la desborda els dies dolents, aquells en què es tanca a la seva habitació i, dominada per una immensa tristesa, no té energies per a fer res. Animada pels seus pares, Nina accedeix a anar a teràpia. Allí coneixerà l’Amalia, qui l’ajudarà a retrobar-se amb la Nina de cinc anys, aquella Nina que va tenir una infantesa dura i que no deixa créixer una noia que ja s’ha fet gran. Nina aprendrà a bregar amb el trauma, a conèixer-se i, finalment, a cuidar-se.

Kostas Kharitos s'estrena en un càrrec de més responsabilitat… i s'enfronta a un nou i polèmic cas

La pandèmia ha quedat enrere, i Kostas Kharitos ja és director de les Forces de Seguretat de l’Àtica, un èxit que celebrarà amb la família i els amics. Després de rebre les felicitacions del ministre de l'Interior, torna a la Prefectura... aquesta vegada amb uniforme. Entre els canvis que provoca el nomenament, el més important és la successió: per primera vegada, serà una dona, Antigoni Ferleki, qui ocupi el lloc de cap de la Brigada d'Homicidis. Aviat, Kostas Kharitos ha de garantir la seguretat de tres rics empresaris que viatjaran a Grècia amb l’objectiu d'invertir en alguns recintes arqueològics. Els mitjans de comunicació els acullen amb entusiasme, però no tothom n'està content. Ha aparegut un grup de dones, «les Cariàtides», que no veuen amb bons ulls el projecte. Les conseqüències seran tràgiques en aquesta Atenes que es transforma sense perdre mai la identitat.

Quan Gerard Vergés (1931-2014) va guanyar el premi Josep Pla l’any 1985 amb 'Tretze biografies imperfectes', va confessar que se sentiria molt feliç si el llibre aconseguia salvar algú del tedi o de la soledat. Quines vides poden fer-ho, això? I, sobretot, com cal contar-les? Aquí llegim tretze biografies radicalment originals, on les especulacions sobre els orígens de Shakespeare es mesclen amb les desventures viscudes per la Circe homèrica o amb l’oblit a què estan condemnats bandolers i músics que van flirtejar amb la posteritat. Entremig, autobiografia, història del país, crítica literària, i un estil únic en la nostra literatura, alhora irònic, poètic i erudit. Feia anys que calia reeditar aquesta obra, i ara ho fem amb una catorzena biografia, a mans de Joan Todó, tan imperfecta com les que va signar el mateix Vergés.

Florència, segle XVI. El pintor Pontormo apareix assassinat. Al seu taller s?hi troba un quadre obscè que representa Maria de Mèdici, filla del duc de Florència. Vasari, la mà dreta del duc, dirigeix la investigació. ¿Qui és l?assassí i qui va fer el quadre? ¿Quin ha estat el mòbil de l?assassinat i d?aquest delicte de lesa majestat?
Vasari recorre al vell Miquel Àngel, exiliat a Roma, perquè l?ajudi a distància. La situació exigeix discreció, lleialtat, sensibilitat artística i perspicàcia política. Europa és un polvorí i Itàlia, el camp de batalla de les dues grans potències, França i Espanya. El duc de Florència, Cosme de Mèdici, s?enfronta a la cobdícia de la seva cosina Caterina, reina de França, aliada amb el seu vell enemic Piero Strozzi. Els convents de la ciutat vessen de nostàlgics de Savonarola, mentre a Roma el papa condemna la nuesa de la Capella Sixtina.
"Perspectives" és una novel·la detectivesca i històrica de ritme trepidant, plena d?intrigues i girs argumentals. Des del preparador de colors fins a la reina de França, passant pels millors pintors, escultors i arquitectes, cadascú juga la seva carta. Tots són sospitosos. Una història emocionant i virtuosa: Binet en la seva màxima esplendor.
Laurent Binet (París, 1972) és professor a la Universitat de París III. Entre altres obres, és autor de quatre novel·les: "HHhH" (Premi Goncourt a la primera novel·la 2010), publicada en més de trenta-cinc països i elogiada per autors de la talla de Claude Lanzmann i Bret Easton Ellis; "La setena funció del llenguatge" (Premi de Novel·la FNAC 2015 i Premi Interallié 2015); "Civilitzacions" (Gran Premi de Novel·la de l?Acadèmia Francesa 2019), i l?obra que teniu a les mans, "Perspectives", totes publicades a Edicions de 1984.

Què ens diuen, les imatges televisives? Quins discursos hi ha al darrere dels formats audiovisuals d'entreteniment?

Un format audiovisual és un conjunt de regles capaces de generar una repetició narrativa. Però quins discursos hi ha darrere aquests formats? Com dialoguen amb altres llenguatges visuals? La imatge incessant planteja un recorregut a través de gèneres tan diversos com els concursos, els programes de vocació divulgativa, la telerealitat, els films i les sèries documentals, els talk shows o els continguts de les xarxes socials per tal d’entendre els debats i les friccions que caracteritzen les societats contemporànies.

A partir d’aquesta anatomia dels formats audiovisuals s’exploren qüestions transcendentals com la comprensió del jo i de l’altre, les tensions comunitàries en situacions extremes, les desigualtats de gènere, les noves formes de treball en la cultura de la fama, el mite de la llibertat d’elecció o les paradoxes de la difusió cultural. En aquesta indagació es comprova que els formats viatgen d’un país a un altre, d’un mitjà a un altre, establint ponts per on circulen els imaginaris de la cultura popular. Contra la idea que els formats audiovisuals són volàtils i no val la pena tornar-los a mirar, aquest llibre proposa l’exercici contrari: pensar en la imatge incessant per saber què ens diu de nosaltres mateixos.

A cavall entre la mirada analítica i la vocació divulgativa, Jordi Balló i Mercè Oliva presenten un escenari que barreja una alta consciència filosòfica amb tot de referències que provenen de la cultura pop més espontània i desimbolta, i afronten totes aquestes preguntes amb rigor ètic i una ferma precisió sociològica.

Un al·legat en favor de la democràcia directa i l’organització ciutadana, de la mà de Simone Weil i Joseph Beuys.

La política està patint una apropiació indeguda, des del moment en què una sèrie de persones s’han atorgat el dret de parlar, gairebé de manera exclusiva, en el seu nom. Però la cosa pública no comença ni acaba en els professionals, sinó en les persones polítiques que som cadascú de nosaltres. L’acció política té lloc en cada decisió, en cada moviment i en cada acte que exercim en la nostra vida.

De la mà, entre d’altres, de Simone Weil i Joseph Beuys, Lluís Calvo defensa que, sense ser la panacea, la democràcia directa i l’organització ciutadana ens poden permetre de redimensionar conceptes com la implicació i la mateixa noció del que és i no és la democràcia.