El cinema de Pere Portabella és indissociable de l'art i de la política. Són disciplines que es conjuguen i retroalimenten des d'una actitud comuna: impugnar les normes, les socials però també les estètiques. Aquest és justament el títol d'un volum que reuneix desenes de textos escrits per l'autor durant seixanta anys, des dels seus inicis com a productor fins a l'actualitat. Inclouen articles en diaris i revistes, presentacions dels seus films, pròlegs de llibres i catàlegs d'exposicions, conferències, així com algunes de les seves intervencions com a senador o diputat durant les primeres legislatures de la democràcia. Igual que el cineasta s'ha preocupat per preservar la seva obra per garantir-ne la difusión pública, ara és l'hora dels seus escrits. En l'edició prologada i anotada per Esteve Riambau, els textos s'articulen en tres grans blocs: l'oposició al franquisme, els primers anys de la democràcia i el retorn al cinema a partir de Pont de Varsòvia, sense oblidar una especial atenció vers el paper de la cultura a Europa. Sense mai separar l'art i la política del cinema, sorgeixen sinergies i confrontacions que ofereixen un retrat molt fidedigne del pensament de Portabella, a la vegada sustentat sobre interaccions amb personatges tan il·lustres com Luis Buñuel, Josep Tarradellas, Joan Brossa, Antoni Tàpies, Joan Miró o Carles Santos.

En poques dècades, la humanitat ha experimentat una revolució en els hàbits ancestrals. Sense que ens n'adonem, la nostra espècie ha passat d'habitar cada racó de la Terra, immersa en la natura, a viure en una part veritablement ínfima de les terres emergides del planeta: la ciutat. Una revolución només comparable a la transició de caçadors-recol·lectors a agricultors que es va produir fa 12.000 anys. És cert que en termes d'accés als recursos, eficiència, defensa i difusión de les espècies, aquesta transformació és avantatjosa. Però també ens exposa a un risc terrible. El nostre èxit urbà requereix, de fet, un flux continu i exponencialment creixent de recursos i energia, que tanmateix no són il·limitats. A més, l'escalfament global pot canviar definitivament l'entorn de les nostres ciutats i constituir precisament aquesta mutació fatal de les condicions de què depèn la nostra supervivència. Per això s'ha tornat vital tornar la natura al nostre hàbitat. Les ciutats del futur, ja siguin construïdes des de zero o renovades, s'han de transformar en fitòpolis, llocs on la relació entre plantes i animals s'acosti a la relació harmoniosa que trobem a la natura. No hi ha res de més important que això per al futur de la humanitat.

En una casa a tocar d'un Fiord, la Signe, una dona ja gran, jeu en un banc i es veu a ella mateixa de jove caminant per les estances de la casa. Es veu dreta davant del finestral, contemplant les aigües del Fiord. Veu l'Asle, el seu marit, que hi sortia tot sovint a navegar amb una petita barca de rems fins que, un dia, no va tornar. A la vella casa, que s'omple de les veus dels antics habitants, la Signe deambula pel passat de la família, on es troba amb les generacions anteriors. És així com es remunta fins a la rebesàvia de l'Asle, l'Ales, que de nit manté viu un foc a la riba. Perquè també llavors hi va haver algú que no va tornar mai del Fiord.

Els dies 24 i 25 de gener del 1939, un dia abans de l'entrada de les tropes de Franco a Barcelona, un grup d'escriptors i intel·lectuals catalans, entre els quals hi havia molts membres del PEN Català, sortien de la ciutat a bord d'un bibliobús i de camions del artament de Cultura de la Generalitat de Catalunya cap a l'exili. Fou un dels moments més difícils de la història del PEN Català que havia estat fundat a Barcelona el 19 d'abril del 1922. Des d'aleshores, durant més de cent anys, el PEN Català no ha deixat de lluitar per difondre i protegir la llengua i la literatura catalanes i la llibertat d'expressió, tal i com estifi ca aquest llibre, en edició a cura de Manuel Guerrero Brullet i Helena Pol Salvà.

Quan, acabada la Guerra Civil, el franquisme imposa el seu règim dictatorial a Espanya, Joan Miró es refugia a Mallorca, on viu la família de la seva dona, Pilar Juncosa. Des d'allà, i des del seu taller al passatge del Crèdit que encara conserva a Barcelona, Miró es concentra a continuar la seva obra i, el que és més sorprenent, a esdevenir una de les figures centrals de l'escena artística internacional de postguerra, des d'una Mallorca i una Barcelona miserables, derrotades i aïllades. En aquest llibre fascinant, fruit d'una recerca escrupolosa en arxius públics i privats d'aquí i d'arreu del món, Josep Massot desvela la lluita ferotge de Miró per a mantenir el seu art en la innovació permanent i esquivar les pressions del règim franquista, i també la seva ètica de combat per donar exemple i ajudar les generacions joves, criades en la dictadura. El llibre revela com van ser els amics antifeixistes nord-americans els qui el van salvar de l'aïllament durant la Segona Guerra Mundial, i com el MoMA, l'Escola de Nova York -Pollock, Motherwell, Rothko-, i artistes com Louise Bourgeois el van encimbellar com l'artista viu més influent del món. Quan esclata la guerra freda cultural entre els Estats Units i la Unió Soviètica, Miró manté les seves conviccions d'un art que no estigui sotmès a cap estratègia econòmica ni política i defensa la llibertat de l'artista per damunt de tot. Però a més d'una innovadora biografia de Miró, el llibre també detalla el paper de les noves avantguardes a la fi dels anys quaranta i la década dels cinquanta, revelant -entre altres aportacions- la sorprenent implicació de nazis refugiats a Espanya en la promoció de l'art abstracte.

'El món d'on vinc s'està extingint. L'univers no trontollarà quan deixi d'existir; de fet, alguns ho celebraran. En algun moment del passat jo també ho hauria celebrat, però és on vaig néixer i és natural que estigui de dol.' A mig camí entre l'assaig, unes memòries i una crónica periodística, Cristian Segura escriu un retrat exhaustiu de les elits barcelonines. Una societat en transformació per causa de la globalització, de la consolidació de l'estat del benestar i també per l'hegemonia del nacionalisme català. Les elits no desapareixen, es transformen. I Barcelona n'és el paradigma.

Realitat i ficció s'entrellacen en aquesta novel·la que conté les confessions de Gaudí a través de vint-i-una cartes escrites mentre es refeia d'una greu malaltia a la Cerdanya. Però no es tracta d'una novel·la històrica feta segons l'ús, sinó d'una poderosa narració sobre un dels més grans arquitectes de tots els temps, que parla en primera persona de la família, la feina, els amics, els seus sentiments, els seus anhels i les seves decepcions. A la novel·la es fusionen documents autèntics i reconstruccions imaginàries dels fets, situacions o converses, i això dona com a resultat un relat apassionat que respon a moltes preguntes que sempre ens hem fet sobre Gaudí i la seva arquitectura mundialment celebrada. Quina relació va tenir amb el seu mecenes principal, Eusebi Güell? Quin edifici veuríem si hagués acabat la Pedrera com ell volia? Quina Sagrada Família existiria avui si hagués triat Josep Maria Jujol com el seu continuador en les obres? Què pensava del catalanisme en el seu objectiu de canviar el país? Va ser membre de la maçoneria? Com va afectar la vida amorosa el seu treball? Per què va ajudar mossèn Cinto Verdaguer en el seu conflicte amb el marquès de Comillas? Què l'unia al poeta Joan Maragall a més del gust per la música? Per què anava tan distret el dia del seu atropellament mortal? Qui va ser en realitat Gaudí? Pocs podrien respondre millor aquestes preguntes que Xavier Güell, descendent d'Eusebi Güell, l'home que va finançar a Gaudí la majoria dels seus projectes. Xavier Güell fa servir tots els recursos narratius per penetrar en la ment de Gaudí i explicar-nos la seva vida, des de la infància a Reus fins al dia de la seva mort, i les raons profundes de cadascuna de les seves obres. D'aquesta manera, el lector s'endinsa, com no ho havia pogut fer fins ara, en el procés vital i creatiu d'un geni compromès amb els temps convulsos que li va tocar viure.

Gala Dalí va ser una dona que es va voler ella mateixa secreta. Mentre els homes amb qui va compartir la vida guanyaven en notorietat fins a esdevenir figures universals, ella triava mantenir-se a l’ombra, fins al punt de generar una imatge de dona freda, altiva, egoista, inaccessible. En realitat, Gala va ser una dona molt diferent. En aquesta narració biogràfica, Monika Zgustova desvela la dona decidida, valenta i apassionada que va saber perseguir amb determinació els seus anhels i acompanyar decisivament els tres homes que, al seu costat, arribarien a ser grans figures de la poesia i l’art universals: Paul Éluard, Max Ernst i Salvador Dalí. Per a tots tres, Gala va ser molt més que la seva amant: va ser la companya que treballaria amb ells la seva obra i la criticaria, i qui els va donar la força i la confiança per consolidar-se com a grans creadors. Els tres els va conèixer quan tot just tenien entre 17 i 30 anys. I va ser a través de Gala i amb Gala que van arribar a ser el que foren. Monika Zgustova treu a la llum aspectes fins ara ignorats o poc coneguts de la vida de Gala: la relació amb el seu pare adoptiu i la seva família; la influència que en ella va tenir l’amistat d’adolescència amb la poeta Marina Tsvetàieva i la germana d’aquesta, Àssia; de quina manera la Revolució bolxevic de 1917 i els anys previs la marcaven per sempre; com als 22 anys creuava l’Europa de la Primera Guerra Mundial, des de Moscou fins a París, per retrobar-se amb el seu estimat, Paul Éluard; com, per amor a Salvador Dalí, ho deixa tot i se’n va a viure en una cabana vora el mar a l’hivern, sense cap comoditat, i és a punt de morir a causa d’una pulmonia. D’aquest llibre emergeix, doncs, una Gala molt més complexa, rica i apassionant del que fins ara es coneixia: el retrat d’una dona que va trencar amb els estereotips de la seva època per esdevenir una de les dones més decisives en l’art i la literatura del segle xx.

El que cal entendre és que el significat de les imatges sempre l'hem entès aturat, fix i clavat a la paret. Amb Perejaume, i sobretot amb els transports que ha dut a terme, el que tenim és un intent d'alliberar aquests significats per posar-los en un sistema de circulació, tot arrossegant-los per una orografia molt particular. Això els obliga a tenir accidents, trobades i topades que exerceixen una violència productiva sobre el sentit que tenien adjudicat. Dit de manera molt sintètica, això és el que alguns han anomenat el pas d'un significat objectiu a un de trajectiu. No podem oblidar que aquesta mena de transports, per a Perejaume, constitueixen una modalitat d'escriptura. Ell és el representant del que podríem anomenar una escriptura total. Una escriptura que es desplega caminant, dibuixant o parlant, i que es fa vivint. És una escriptura que exigeix sortir dels espais que sovint protegeixen les imatges. Un cop a la intempèrie quedaran exposades a l'embat de l'imprevisible.'