En estos últimos años, el juego ha generado una enorme alarma social entre la ciudadanía. La proliferación de casas de apuestas y el aumento del juego entre la población más joven ha provocado que distintas administraciones elaboren o modifiquen normas relacionadas con el juego para proteger a los grupos más vulnerables de los posibles efectos negativos que provoca el juego. Una de las principales preocupaciones de los distintos actores implicados ha sido el elemento geográfico de las casas de apuestas. Por un lado, la proximidad de establecimientos de juego a los centros educativos. Por otro, la apertura de casas de apuestas en barrios vulnerables. Esta obra analiza desde una perspectiva jurídica y criminológica el elemento geográfico de los establecimientos de juego en la Comunidad Autónoma de Extremadura, cuya normativa de 2019 prohíbe la apertura de establecimientos de juego próximos a centros educativos. Además, este trabajo ofrece aspectos relevantes como el cumplimiento de estas medidas en el ámbito rural o el perfil sociodemográfico de las personas que juegan a juegos de azar o entretenimiento en Extremadura. En este sentido, se presta especial atención a las diferencias de género que se conocen en lo que al juego se refiere, así como se analizan las diferencias observadas entre la ciudad y los municipios rurales.

L’autor no hauria considerat mai la possibilitat de parlar sobre la seva mare. No podia imaginar un tema més inadequat per fer-ne literatura. La Rosa era una dona trista i avorrida amb qui, a més, no s’hi avenia gaire. Però tot va canviar quan el maleït diagnòstic ho va trasbalsar tot: alzhèimer. Va ser l’inici d’una cursa contra el rellotge, ja perduda abans de començar-la, per intentar rescatar els records d’aquella dona menuda, òrfena de ben petita, que havia patit una guerra, s’havia casat amb un home al qual no estimava i havia criat tres fills. Havia tingut sentit la seva vida? És molt difícil d’escatir quan noranta anys només abasten per omplir un grapat de fulls.

Iulian Dumitrescu era catedràtic de Geologia i Paleontologia a la Universitat de Bucarest. Seguint un pressentiment, va presentar-se a Castellar de n'Hug, a casa d'un antic bidell d'institut. Miquel Palau guardava un fragment de tauleta del temps en què feia d'arqueòleg aficionat. Dumitrescu el va sorprendre mostrant-li l'altra meitat de tauleta... trobada a l'altre extrem d'Europa. Com hi havia arribat? Com havia estat la vida de la persona que l'havia fabricada i decorada catorze mil anys enrere? I què hi tenien a veure, els neandertals, amb tot plegat? El cas és que hi havia ossos seus en el jaciment, i eren milers d'anys més moderns que les estimacions acceptades sobre l'època d'extinció d'aquests homínids.
Lluna va ser la primera a conèixer el foraster que arribava a la tribu dels llunaplena. Tot en ell era estrany: la forma de vestir, l'accent que tenia en parlar, el color dels cabells i, fins i tot, el nom. Es deia Nanuc, una paraula que no volia dir res. Ell explicava que en la llengua de la seva tribu significava «os blanc», però gairebé ningú no creia aquella història de llengües diferents, igual com no creien que hi hagués altres tribus més enllà de la infranquejable serralada de muntanyes que Nanuc assegurava haver travessat.

Oprimits és un recull de vint-i-cinc relats que tenen com a fil conductor la repressió del fort sobre el dèbil, una violència exercida per mitjà de l'ús de la força d'una manera cruel i desproporcionada, utilitzant qualsevol excusa: la raça, la religió, la llengua, la nacionalitat...