Als poemes de La dinastia de terracota es barregen reflexions sobre la soledat, la vida, el dolor o la quotidianitat, tots basats en la tradició xinesa. Una plèiade de personatges ficticis i reals en són els protagonistes; també una dinastia creada per a acollir poetes ficticis que expressen les seues inquietuds amb veus diferents.

El desembre del 2006 la Rita Fontclara arriba a Sant Petersburg amb el propòsit d’escriure una carta al Víctor Valldaura. Té cinquanta anys. Quan en tenia vint i ell vint-i-set, van començar a sortir. Llavors ella estudiava Filosofia i ell era crític d’òpera. Els unia la passió per la música, per la pintura, per la literatura. Al cap de poc de conèixer-se es van fer inseparables. Però, inesperadament, ell va decidir anar a Milà per fer la tesi doctoral sobre l’òpera Nabucco i allò va ser un punt d’inflexió. Al cap d’uns mesos, es van separar. La Rita va travessar un túnel molt fosc que la va fer emmalaltir. Però, a poc a poc, el poder de les paraules i de la música la van ajudar a anar transformant aquell patiment i va tornar a sentir el coratge per viure. 

Trenta anys després, ja convertida en psiquiatra, des de la cafeteria de l’Hotel Astoria de Sant Petersburg, envoltada de silenci i contemplant la neu que cobreix el carrer i la plaça de Sant Isaac, rememora la seva relació amb el Víctor i vol escriure-li una carta per explicar-li la seva transformació. 

La Joana té 9 anys i ha viscut tota la vida en un orfenat. No hi ha res que desitgi més que l’abraçada dolça d’una mare que faci olor de colònia.

Per això, quan un dia apareix a l’orfenat una enorme goril·la disposada a adoptar-la, ella s’amaga en l'última filera, ben encongida, perquè no pot deixar de pensar que potser els goril·les mengen nens. 

Però resulta que la goril·la la tria justament a ella, la fa pujar a la seva furgoneta ronyosa i atrotinada, i la duu a casa seva, que és just enmig d’una deixalleria de cotxes desballestats.

D'aquesta novel·la se n’ha fet una versió d’animació (2021) que ha tingut molt d'èxit.

Vivim una època marcada per una forta tendència al restauracionisme, a tornar a temps que poden semblar millors, que intenten deixar enrere seixanta anys de fatigues, d’iniciatives, de canvis imprevistos, de descristianització imparable, d’afebliment de l’Església... Avui en dia, hi ha qui vol construir una Església tancada, com un castell, on sentir-se còmode només envoltat dels «seus».

En aquestes memòries, el doctor Antoni Matabosch i Soler repassa la seva dilatada trajectòria dins l’Església —la seva educació, els diferents moviments eclesiàstics, el seu compromís social i nacional, l’ecumenisme, les relacions interreligioses...— perquè les generacions més joves de capellans i diaques, de laics i laiques, tinguin una perspectiva històrica que els serveixi per continuar, i millorar, la difícil tasca que van emprendre les generacions anteriors de capellans per renovar l’Església.

«No cuina, però tampoc mossega.» Aquestes paraules encapçalaven l’anunci amb què la Rose Llewellyn, una vídua de «bons costums i disposició excepcional», s’oferia la tardor de 1909 com a majordoma. Inevitablement, la frase va cridar l’atenció de l’Oliver Milliron, un vidu amb tres fills i poca traça per a les feines de la llar, que no va dubtar ni un segon a contractar-la perquè posés una mica d’ordre a casa seva, a Marias Coulee, en un racó isolat de Montana.

Va ser així com la Rose i el seu germà Morris, tot un dandi sempre impecable, van arribar a aquest poble de grangers. Per acabar-ho d’arrodonir, quan per aquelles dates la mestra de l’escola va decidir escapar-se amb un predicador itinerant, en Morris es va veure obligat a substituir-la, perquè de fet era l’únic del poble que estava remotament capacitat per fer-ho. Sigui com sigui, els seus enginyosos mètodes d’ensenyament marcarien per sempre els joves alumnes d’aquesta escola rural, i ni ells ni la família Milliron i el poble de Marias Coulee tornaran a ser com eren abans de l’arribada de la Rose i en Morris.

Ivan Doig és un dels darrers cronistes de l’Amèrica rural, i Una temporada per xiular és la millor evocació d’una forma de vida desapareguda i dels individus excepcionals que la van fer possible.

 El llibre fa un recorregut a través de les cases on van viure algunes de les escriptores més rellevants del segle XX: la caseta sarda de Grazia Deledda, la Petite Plaisance de Marguerite Yourcenar a la costa dels Estats Units, la vil·la francesa de Colette, el refugi oriental d?Alexandra David-Néel, la casa natal de Karen Blixen a prop de Copenhaguen i el retir rural de Virginia Woolf a Monk?s House. Un itinerari per les cases de totes aquestes escriptores, en què, a través dels mobles, els objectes, les fotografies, les habitacions i els jardins, l?autora ens introdueix a la vida d?aquestes dones, els seus secrets, pors i fragilitats.

Entrar a casa seva és entrar a la seva privacitat, com si les mateixes protagonistes ens obrissin les portes de casa seva i ens convidessin a preguntar sobre les seves vides. Sandra Petrignani ha sabut sentir-hi l?eco de les seves veus per oferir-nos els detalls que revelen com van ser i com van viure aquestes escriptores cabdals per a la història de la literatura.  

En John Durbeyfield és el pare d'una família nombrosa que viu pràcticament en la misèria. I també és un dropo, un borratxo i un irresponsable. Un dia, en una conversa casual amb el vicari del poble, descobreix que molt probablement el seu cognom està emparentat amb el de la família dels d’Urberville, una nissaga aristocràtica i rica, i hi veu una gran oportunitat per canviar la seva sort. Amb aquesta intenció envia la filla gran, la Tess, una jove bonica i molt innocent, a reclamar davant dels d'Urberville els seus drets legítims, així com l’herència que els pertoca. Arran d’aquesta trobada, la noia crida l'atenció de l'hereu, l'Alec d'Urberville, que s’aprofita sense escrúpols de la seva posició de poder i de la innocència de la Tess.

En fer-se notori el seu embaràs, la Tess es veurà severament jutjada per l'estricta moral victoriana i se sentirà del tot incapaç de comprendre el rigor que se li aplica, a ella que és una víctima, exclusivament pel fet de ser dona. Malgrat tot, intentarà obrir-se camí, treballant fins a l'extenuació i sense perdre mai la bondat, així com trobar un refugi on poder viure feliç la resta de la seva vida.

Aquesta és una de les grans novel·les victorianes, en què Hardy mostra la inexorable fatalitat que persegueix els innocents i els més febles, i la futilitat de l'esforç humà quan es troba davant d'un destí advers. 

En la segona meitat del segle XVIII català, una època de progrés i creixement a tots els nivells, si més no per a uns quants, una nena abandonada de naixement a les portes d’una església lluita per sobreviure. La Rosa és una expòsita que serà acollida per una família pagesa amb la qual viurà feliçment fins que, per circumstàncies diverses, es veurà empesa a tornar a l’hospital, que la col·locarà de criada a la casa d’un notari. Allà s’haurà d’adaptar a la vida a ciutat, amb els seus avantatges però també embolics, els uns deguts al mateix negoci del notari, i d’altres de l’entorn social. De tota manera, el fantasma dels seus orígens la perseguirà al llarg de la seva vida i condicionarà moltes de les seves decisions.

Una novel·la imprescindible per entendre la consciència col·lectiva dels homes i les dones del segle de les llums, amb un final imprevisible.

Com un corrent d’aire que naix per contrast entre el mar fresc i la terra càlida, les experiències del passat i del present originen aquests versos. Durant la primavera i l’estiu de l’any anterior van germinar, per florir al llarg de la tardor i granar els primers dies d’hivern. La sentor marina es fa notar en sensacions corporals que envolten la infantesa, el vagareig de la vida emocional, la pau de l’amor i la maduresa entre vegetació i roques, l’enyor de la mar llunyana. Tot amarat d’un sentiment crític que esdevé literatura per estima al país i a la llengua.

Poblament és el somni fundacional de l’humà, que, com un Llàtzer-Sísif, no para de reviure’s constantment des del subsol. Les paraules es busquen entre elles i es canvien cartes, en un mostrari de poètiques que fa un ventall a la mà del lector-tafur ben variat.