La teoria i la historiografia de l'art són disciplines que cal tractar conjuntament, ja que una no pot explicar-se sense l'altra. Teoria i historiografia de l'art a la Catalunya del segle XIX dona una visió panoràmica d'aquestes dues especialitats, àmpliament estudiades als Estats Units i a Europa, però només tractades de manera fragmentària a Catalunya. El llibre que tens entre les mans analitza les obres dels principals historiadors de l'art catalans del segle XIX, especialment aquells que la literatura havia oblidat. Per fer-ho, té en consideració els fonaments teòrics i metodològics sota els quals els artígrafs van concebre els seus textos, de manera que aquí no s'hi trobarà l'enumeració dels seus encerts o desencerts, sinó un examen exhaustiu del procés que va seguir la història de l'art per convertir-se en una ciència.

L’obra de Josep de Manjarrés i de Bofarull (Barcelona, 1816 – 1880) és un punt clau per conèixer els fonaments de la teoria i la historiografia de l’art catalanes del segle XIX. Va ser l’autor del primer manual sobre teoria i història de l’art a Espanya i un dels intel·lectuals més rellevants en la definició d’una fórmula molt habitual aleshores: la fusió entre una teoria artística de tall idealista amb una metodologia historiogràfica positivista. El seu paper ha estat poc tractat pels historiadors actuals, per bé que l’estudi de la seva figura ens reveli un personatge molt influent i determinant. És per això que presentem aquí una monografia sobre el seu pensament artístic i historiogràfic on incloem, a més, una breu anàlisi del seu precedent més important, el pintor i teòric Pau Milà i Fontanals (Vilafranca del Penedès, 1810 – Barcelona, 1883) i d’algunes de les opcions estètiques enfrontades al conservadorisme artístic que van precipitar l’adveniment del realisme.