"La tipografía es el diseño de imágenes de texto", decía Max Bill y, por ello, este es un libro sobre tipografía que habla de diseño de página. De páginas de libros, de periódicos, de revistas, de carteles, de webs...
Más bien podría decirse que es un libro en el que la tipografía, de la mano de Enric Jardí, nos acerca al debate entre las dos grandes corrientes históricas sobre la composición de la página que han influido en nuestra forma de entender su diseño hoy. Este librito, nacido a partir de un antiguo opúsculo autoeditado por el filólogo, folclorista e historiador de la tipografía Josep Maria Pujol, no tiene solo el objetivo de ayudarnos a entender mejor cómo hemos llegado hasta aquí, sino también a reflexionar sobre cómo deberían ser las páginas del futuro, más allá de modas puntuales.
Los autores de estos textos debaten sobre belleza, radicalidad e innovación en el lenguaje gráfico, sobre tecnología y cuestiones económicas, sobre ornamentos, retículas y estilos, sobre posturas políticas y sobre vino. Y también, claro está, sobre tipografía.

Introducció L?any 2002 el filòleg, folklorista i historiador de la tipografia Josep Maria Pujol (1947-2012), llavors professor del Màster de Tipografia Avançada de l?Escola de Disseny i Art Eina, em va obsequiar amb un opuscle autoeditat que recollia sis textos, traduïts per ell mateix de l?anglès i de l?alemany, que ara formen part del llibre que teniu a les mans. El va intitular 1803-1948: Les dues tipografies en referència a les dues maneres d?entendre la composició i l?ús de la tipografia que han influït en com componem encara avui la pàgina impresa. El primer text era la traducció de William Morris, seguit de la d?Iwan Tschichold, la de Stanley Morison, la de Max Bill
?juntament amb la resposta de Tschichold (ara amb el nom de Jan)? i, finalment, la de Paul Renner.
Pujol fou qui millor podria haver explicat la transcendència del debat entre els dos corrents aparentment contraris que han influït en la manera d?entendre la pàgina tipogràfica fins avui. La seva experiència pràctica i teòrica en aquest camp, així com el profund coneixement de les biografies dels autors, especialment de Morison i Tschichold, que són el pinyol de la qüestió, l?autoritzaven a explicar-nos aquesta disputa. De segur que ho hauria fet amb rigor i mesura, i amb l?erudició sense pedanteria i la sornegueria sense malícia que el caracteritzaven. Però només ens va deixar un recull que no es va publicar i al qual va posar un títol que parlava de tipografia.
Publicar una obra a la segona dècada del segle XXI amb un títol com Les dues tipografies pot fàcilment confondre el lector. Quan parlem d?un ?tipògraf?, depenent de l?època històrica, pot ser que sigui per referir-nos a un punxonista, a un impressor, a un componedor o, ja en el segle XX, a algú que no s?embrutava els dits com Morison, però que estudiava, assessorava o dirigia el disseny d?una nova lletra. Per aquesta mateixa època un tipògraf també passa a ser l?ofici que precedirà els actuals dissenyadors gràfics. Max Bill diu aquí mateix que ?la tipografia és el disseny de blocs de text?. Però la realitat és que, avui en dia, quan sentim aquesta paraula, pensem inevitablement en algú que dissenya tipografies en una pantalla d?ordinador. Per aquesta raó preferim parlar de ?disseny de pàgina? enlloc de ?tipografia?. La pàgina és el tema de tots els textos, fins i tot el d?Eric Gill, que aporta el seu punt de vista sobre el llibre. La tipografia, naturalment, està també present en tots els articles, però el motiu que justifica aquesta obra és la manera com la fem servir i no tant la forma particular de la lletra.
Hem fet aquest llibre per posar a l?abast del lector no només el debat entre les dues maneres de compondre la pàgina, sinó també quatre altres textos que esperem que ajudin a entendre com és la pàgina avui. No només la del llibre, també la del diari, la de la revista, la d?un web o la del cartell. Dels nous textos que s?han incorporat al conjunt que va recollir Josep Maria Pujol (?Un llibre està fet per ser llegit?, d?Eric Gill; ?La copa de cristall?, de Beatrice Warde; ?Sobre la tipografia?, de Herbert Bayer; i ?La retícula i la filosofia del disseny?, de Josef Müller-Brockmann), el de Beatrice Warde és ja de lectura obligatòria a les escoles de disseny. L?anteriorment citat d?Eric Gill i el de Paul Renner, autors més coneguts avui pels seus dissenys de lletra, aporten aquí les seves opinions sobre com ha de ser l?espai de la pàgina. I per acabar hem volgut afegir un text no gaire conegut de Josef Müller-Brockmann, un apòstol del disseny reticular que ha influït en la manera de treballar en disseny gràfic.
Esperem que la lectura d?aquesta tria serveixi no només per entendre millor com hem arribat fins aquí, sinó també per raonar com hauria de ser la pàgina del futur més enllà de les modes de cada moment.

La crisis dio de pleno en el mundo del diseño, y Enric Jardí, uno de los diseñadores gráficos más reconocidos de Barcelona, no fue inmune a ella. En 2010 su estudio, que había llegado a contar con ocho personas, empieza a retroceder. Los clientes se esfuman. Y los pocos que quedan «huelen sangre» y tratan de aprovecharse de él. Enric se ve obligado a despedir a sus trabajadores uno a uno. En el ámbito personal, surge una profunda crisis. No es ni la de los cuarenta ni la de los cincuenta, le pilla con cuarenta y seis.
En esa época Enric empezó a publicar en internet una serie de imágenes que llama Weekly Garden Thoughts, un juego de palabras con su apellido que podría traducirse de manera frugal como «Reflexiones gráficas de Enric Jardí». De alguna manera, los Weeklies le salvan la vida. Le permiten romper con la rutina de los encargos («Queremos un producto fresco pero comprometido, desacomplejado pero culto, urbano pero transversal») y reflexionar sobre los asuntos que más le preocupan, como el amor, la felicidad o la muerte.
Enric Jardí recopila ahora estos pensamientos gráficos en un libro de diseño que se parece mucho a un diario personal, a un álbum fotográfico y a un ensayo filosófico, y que lleva por título uno de los Weeklies que mejor reflejan lo que sintió en aquellos tiempos: que la vida es corta, que hay que aprovecharla y que es importante decir lo que uno piensa.

¿Por qué deberíamos componer un libro en letra romana? ¿Y por qué no? ¿Por qué deberíamos hacer las líneas iguales? ¿Las podemos alinear a la izquierda? ¿Y los márgenes? ¿Deben ser iguales o desiguales? ¿Deben ser anchos o estrechos? ¿Podemos empezar un capítulo en una página izquierda? ¿Por qué no? Así se hace un libro pretende responder estos y muchos otros interrogantes. Explica por qué los libros de lectura han adquirido la forma actual y cómo podemos seguir haciéndolos en el siglo xxi. No es un manual de normas, sino una exploración de cada elemento del libro de papel, que ha devenido un artefacto de lectura difícilmente mejorable. Este texto ha sido pensado para cualquier persona interesada en el diseño gráfico, la edición y el mundo del libro en general: desde los que dan forma al texto, como profesionales y aficionados al diseño, hasta los que escriben o se dedican a la publicación de una obra, como autores, editores o correctores.

Enric Jardí i Casany (Barcelona, 1924-1998) fou autor de nombrosos estudis biogràfics, històrics i de crítica d’art. La seva darrera obra, publicada ara pòstumament, és una excel·lent biografia del seu pare, Enric Jardí i Miquel, mort quan ell tenia setze anys.