Pere Centelles viu un mal moment en la seua professió de periodista. Està cansat de patir les conseqüències de les retallades i els acomiadaments. Cada dia cobren menys i han de treballar més, han de fer més pàgines de tota classe. Els volen especialistes de tot: de política, de futbol, de cultura… Se sent dimissionari i demana uns dies per descansar i se’n va a casa d’unes ties fadrines molt velletes que viuen a Sueca. El descans dura el temps d’una sesta i una partida de xamelo, perquè el president Ximo Puig convoca eleccions anticipades i el director del diari el reclama. El seu amic Rafa s’instal·la a casa seua, perquè ha trencat amb la parella. I, per si no fora prou, abans de tornar a València, es troba una sorpresa en forma de cadàver en el corral de les seues ties. Resignat, es fa a la idea que s’ha submergit en una novel·la de Vázquez Montalbán. Encara com té Júlia, Raquel i els amics per continuar resistint.

Records de les llargues converses en la casa número 10 del carrer de Sant Josep de Sueca. No es pot parlar de tertúlia en singular, ja que aquella casa la freqüentaven molta gent de totes les comarques del país i, fins i tot, d’arreu dels Països Catalans. L’autor conta en primera persona com un grup de joves que vivien a Sueca començaren a visitar l’escriptor en un temps en què la dictadura del general Franco moria, però la democràcia no acabava de nàixer. Visitaven Fuster i raonaven de tot: de literatura, de música, de política… Encetaren una relació que va durar fins a la mort de l’escriptor. Era un lloc on els joves es trobaven amb qualsevol sorpresa en forma de mite de la cultura catalana o de líder d’un partit polític d’esquerres. Seria impossible fer una llista completa de totes les persones que anaven a Sueca per visitar Fuster. Es tracta d’un llibre molt personal en què l’autor es proposa, sobretot, contar la seua experiència. I conta les coses tal com les recorda.

Què és més important, l’astúcia o la força? Un tema de la literatura universal i de la vida sobre el qual hi reflexiona Ramon Llull en aquest llibre.

Tirant lo Blanc és una de les novel·les més interessants i representatives de la literatura universal, escrita per un valencià, Joanot Martorell, en un moment en què la nostra llengua es parlava i s?escrivia per tots els camins de la Mediterrània. A través de les seues pàgines, assistireu a les aventures d?armes i d?amor d?un cavaller que volia aconseguir un somni: alliberar Constantinoble dels seus enemics. S?ha dit que és una història total perquè parla de tot: dels costums, de la guerra, de l?amor? Però, sobretot, s?ha destacat la seua versemblança. Tirant venç els seus enemics perquè és intel·ligent i valent. El seu heroi és humà, de carn i ossos: ataca castells, però es trenca una cama baixant de la cambra de la seua estimada Carmesina.

Pere, un historiador reconvertit a periodista, sobreviu, escèptic, en una València desinflada on totes les torres enlairades durant el boom immobiliari van caient com a conseqüència de la crisi. Té molt clar que ja no pot canviar i té assumit que pertany, des de sempre, al bàndol dels perdedors i, sense ganes, participa en totes les vagues i protestes. Sap que acabarà la vida com la va començar: lluitant contra els mateixos de sempre. Recorda l’època de la transició democràtica quan, de jove, va viure totes les esperances de construir un món millor. Una transició en què en nom de la “reconciliació nacional” no es veia amb bons ulls que es recordara els derrotats de la República.
El treball en les memòries de la viuda d’un anarquista li permet al protagonista viure tres moments històrics que són els tres plànols temporals que s’alternen en la novel·la: el moment en què tot era possible durant la República; la il·lusió i el pragmatisme de la transició democràtica, i la crisi actual, on els de sempre intenten desmantellar totes les conquestes socials.

Pere, un historiador reconvertit a periodista, sobreviu, escèptic, en una València desinflada on totes les torres enlairades durant el boom immobiliari van caient com a conseqü.ncia de la crisi. Té molt clar que ja no pot canviar i té assumit que pertany, des de sempre, al bàndol dels perdedors i, sense ganes, participa en totes les vagues i protestes. Sap que acabarà la vida com la va començar: lluitant contra els mateixos de sempre. Recorda l’època de la transició democràtica quan, de jove, va viure totes les esperances de construir un món millor. Una transició en què en nom de la “reconciliació nacional” no es veia amb bons ulls que es recordara els derrotats de la República. El treball en les memòries de la viuda d’un anarquista li permet al protagonista viure tres moments històrics que són els tres plànols temporals que s’alternen en la novel·la: el moment en què tot era possible durant la República; la il·lusió i el pragmatisme de la transició democràtica, i la crisi actual, on els de sempre intenten desmantellar totes les conquestes socials.