Quan, al segle X, es produí la recuperació de la tradició poètica autòctona a la cort japonesa, que durant uns segles havia privilegiat la llengua xinesa en l'ús públic, Ariwara Narihira (825-880) fou un dels poetes de referència per als nous autors. Narihira havia bandejat la carrera oficial per concentrar-se en el conreu de la tanka, que renovà combinant-ne la sensibilitat original amb la sofisticació retòrica de la poesia xinesa. L'extraordinària qualitat dels seus poemes, juntament amb la llegenda de les seves aventures eròtiques –es deia, fins i tot, que havia tingut un afer amb la sacerdotessa d'Ise– el convertiren, per a les generacions posteriors, en un model de poeta, amant i cortesà. Aquesta imatge llegendària és la que recull Contes d'Ise, obra fundacional de la prosa en llengua japonesa confegida per un o diversos autors anònims a partir de poemes de Narihira i d'altres poetes. Enclavada en el gènere denominat uta monogatari –contes amb poemes–, cada conte explica les circumstàncies, sovint fictícies, de la redacció d'un o més poemes, i l'obra es pot llegir, en conseqüència, com una mena de manual del bon poeta, tant per l'exemplaritat dels poemes com per la seva adequació al moment en què sorgeixen.

Aquesta obra analitza amb deteniment tant els haikus de Junoy i Salvat com la poètica que els informà per explicar la concepció que tots dos autors tenien de la forma. L’èxit que la forma japonesa de l’haiku assolí a França a partir de la Primera Guerra Mundial féu que un bon nombre d’autors de casa nostra, que en general orbitaven al voltant de la literatura d’avantguarda, també s’hi interessessin i la incorporessin a la seva obra. Josep Maria Junoy i Joan Salvat-Papasseit foren els dos primers a publicar-ne, l’any 1920.