A partir de la lectura de La crítica del juicio de Kant -y más concretamente de la noción de entusiasmo contenida en el «Segundo conflicto de la verdad»-; Jean-François Lyotard plantea la imposibilidad de concebir la historia humana como un desarrollo único y progresivo en pos de la emancipación y la justicia universal. Ello supone dejar de lado las metahistorias que han acompañado al proyecto de la Ilustración: básicamente, las ideas de perfectibilidad humana, de desarrollo económico indefinido o de alcanzar el ideal de la democracia burguesa. Todas estas teologías de la modernidad han sido refutadas y desmitificadas por Auschwitz, Hiroshima y Nagasaki, el Gulag soviético o nuestras sociedades hipertecnificadas y alienantes. En opinión de Lyotard, en tiempos de postmodernidad -caracterizados por la melancolía y la tristeza, la duda y la ironía- el objetivo de la cultura es -cada vez más- procurar entusiasmo moral, acostumbrándonos a pensar y resistir sin la salvaguarda de moldes o criterios.

25 anys d’un clàssic del pensament del segle XX.
El llibre que va definir les tendències actuals.
L’any 2004 se celebra el 25è aniversari de la publicació de «La condició postmoderna», una obra que va marcar una època. En aquest quart de segle, el llibre de Jean-François Lyotard (1924-1998) ha evolucionat tant que alguns no han dubtat a qualificar-lo de profètic. Tot i tenir molta cura a no fer «futurologia», Lyotard descriu i prescriu, de manera freda i desapassionada, les principals tendències en els camps de la societat i del saber contemporanis. En general, per «postmodernitat» cal entendre qualsevol revisió crítica del llegat del racionalisme il·lustrat. Algunes d’aquestes impugnacions consideren que el projecte modern està simplement exhaurit; altres, que només està inacabat i cal actualitzar-lo. La postmodernitat va aparèixer, doncs, com la consciència d’una determinada situació històrica i, en conseqüència, apuntava a qüestions que van molt més enllà del debat filosòfic de caire acadèmic.
La condició postmoderna a la que es referia Lyotard, és encara la nostra pròpia condició?
Aquesta primera edició en català de «La condició postmoderna» vol ser alhora un reconeixement del caràcter agosarat i innovador de l’obra i una constatació de la seva vigència.
BIOGRAFIA AUTOR
Jean-François Lyotard (1924-1998) va ser un dels màxims exponents del postestructuralisme o antihumanisme francès. A partir de la publicació de «La condició postmoderna», els integrants d’aquest corrent de pensament (Foucault, Deleuze, Derrida, etc.) van ser identificats com a «postmoderns». Lyotard va ser membre del grup «Socialisme ou Barbarie», preocupat per criticar alhora el capitalisme i la deriva burocràtica del sistema soviètic, però va escriure les seves principals obres filosòfiques després d’haver abandonat la militància marxista. Professor durant molts anys de la Universitat París-VIII, Lyotard ens ha deixat una obra innovadora sobre una gran varietat de qüestions. Entre les seves obres cal destacar «Discurso, figura» (Gustavo Gili, 1979), «Economia libidinal» (Saltés, 1979) i «La diferencia» (Gedisa, 1988).

2ª ed.

Explicación en diez reflexio-nes animadas e informales.

8ª ed.