Un home volant fins al cel en un escarabat merder gegant per visitar els déus i portar la pau al món, una secta tronada d?intel·lectuals comandats per Sòcrates que passen massa temps als núvols, o uns homes que se?n van a viure una vida de reietó amb els ocells i acaben instaurant-hi un règim aupressor.
Deia Pompeu Gener que Aristòfanes, el gran poeta còmic de l?antiguitat, era «un tipo únic del seu art», amb un «esperit únic que no s?ha vist mai més en la Història». I si bé és cert que «el món no ha vist, i potser no veurà mai més, un tal espectacle: l?orgia dirigida pel geni», aquest autor genial, capaç de l?escatologia més descontrolada, de la fantasia abans del gènere fantàstic i dels jocs de paraules més surrealistes, ha hagut de passar pel purgatori de les traduccions, per les diferents censures que l?han intentat fer més passable per a la moral de l?època, sense fer justícia ni al seu verb descarnat ni a la seva fastuositat. S?oblida així que Aristòfanes va ser un poeta còmic. Presentem aquí la primera traducció catalana en vers de tres de les seves comèdies més líriques, més alades: "La pau", "Núvols" i "Els ocells". Unes traduccions que miren de conciliar els dos caràcters indissociables de l?autor: l?humor i la poesia.
Aristòfanes (Atenes, 446-386 aC) és el poeta còmic més brillant de l?antiguitat i un dels més hilarants de tota la literatura universal. Com Èsquil, Sòfocles i Eurípides per a la tragèdia, era, ja per als grecs, el gran clàssic de la comèdia antiga. Gràcies a Zeus, n?hem conservat onze peces de la quarantena llarga que sabem que va compondre.
Li va tocar viure una de les èpoques més crítiques per a la democràcia atenesa: la guerra del Peloponès (431-404 aC), que va comportar la fi del domini d?Atenes sobre l?Egeu. Però va sobreviure a la guerra, i ens va llegar algunes de les comèdies més meravelloses que ha escrit mai cap dramaturg, com les d?aquest volum o "Lisístrata", "Les granotes" i "Les dones a l?assemblea". Com tots els genis, va dur als límits el gènere que conreava, fins a esgotar-lo. Darrere d?ell no es va tornar a escriure comèdia de la mateixa manera i el seu verb alat només l?han igualat monstres literaris de la talla de Shakespeare, Rabelais o Gadda.

"La asamblea de las mujeres" presenta el tema del mundo al revés (en este caso, las mujeres en la asamblea imponiendo un nuevo sistema de gobierno) y del disfraz (se disfrazan de hombres para legitimar su acceso y participación en dicha asamblea, los cuales, como mujeres, tienen absolutamente prohibidos).

Atrapats en la guerra fratricida entre Atenes i Esparta, que s’allarga indefinidament per raó de la política corrupta de dirigents i militars -els quals prefereixen fer durar la farsa bèl·lica com més temps millor per seguir cobrant els seus sous elevats-, els pagesos atenesos malden per sobreviure dins les muralles de la ciutat un cop han perdut els camps i les collites a mans dels enemics. Un d’aquests pagesos, el sorneguer Diceòpolis, decideix acordar ell tot sol la pau amb Esparta com a simple particular, i fa veure als seus conciutadans -i a tots nosaltres- la ineptitud i la hipocresia dels governants, que massa sovint ens volen fer beure a galet

La utopía es el espacio natural de la comedia política. En el «país de la risa» todo está permitido y la carcajada se erige en un fin en sí mismo: un «mundo al revés» donde lo trascendente se vuelve fútil y lo absurdo trascendente, donde los hijos pegan a sus padres o las mujeres, hartas de unos hombres que derrochan los dineros en hacer la guerra, toman la Acrópolis y convocan una huelga de sexo. Las situaciones inesperadas o el contraste entre fantasía y realidad constituyen mecanismos recurrentes en las comedias de Aristófanes: no se desprecia ningún chiste, se da la bienvenida a cualquier recurso con tal de hacer disfrutar a un público carente de nuestros prejuicios o escrúpulos morales. La jarana proporcio¬na una catártica evasión y posee un efecto apotropaico contra toda tribulación. Hay bromas para todos los gustos, para todas las capas sociales o generacionales: analfabetos e intelectuales, niños y ancianos comparten un mismo espacio de diversión.
Haciéndose cargo de tales supuestos acerca de la comedia política, esta edición de Lisístrata y Las nubes, preparada por Francisco Miguel del Rincón, nos presenta una traducción fresca, en el doble sentido de la expresión, de las dos comedias más representativas de Aristófanes, acompañada de una rigurosa introducción y de dos apéndices, uno sobre la vida del comediógrafo griego, el otro sobre los numerosos nombres propios que aparecen en los textos.

En temps de guerres i de crisi política, la ciutat d’Atenes —com qualsevol societat— necessita imperiosament bons poetes. Per desgràcia, els que hi havia ja han finat i els que encara viuen fan uns versos infames. Davant d’aquest destret, que per als grecs era inadmissible, Aristòfanes fa baixar Dionís al món dels morts a cercar-hi el gran Eurípides; però, després d’una hilarant competició poètica de la qual ha de fer de jutge, el déu del teatre fa tornar Èsquil entre els vius. En aquesta obra, considerada una de les millors comèdies de l’antiguitat, es demostra ben clarament que la crítica literària i les riallades no són pas incompatibles.
• Traducció de Cristián Carandell.