La mare xiscla mentre em treu amb mans frenètiques els trossos de guix i de ciment que m'han caigut al damunt. Els seus ulls plens de pànic busquen algun indici de vida al meu cos de vuit anys. Acaba de caure una bomba a casa. I ella es llança a apagar amb el seu cos les flames que encenen el meu, amb una abraçada en què em vol tornar a donar la vida. Ignora que ella també s'està cremant, ignora que és una dona feixuga i poc àgil, ignora el fum i la runa i em treu a braços, i en pocs segons, del que podia haver estat la meva tomba. Només després de veure'm fora d'allà, i de comprovar que encara respiro, a la mare l'abandonen les forces. Llavors es posa a tremolar descontroladament i a repetir el meu nom com si no pogués parar mai més: "Nàdia, Nàdia, Nàdia, Nàdia".Serà l'última vegada que la mare em dirà Nàdia a la nostra casa de Kabul. El proper cop que tindrem una casa, jo seré l'home de la família.El secret del meu turbant explica la història real de Nàdia Ghulam, una noia afganesa que amb només vuit anys va patir greus ferides a causa d'una bomba. En sortir de l'hospital dos anys després, el règim talibà s'havia instaurat a Afganistan i ella va prendre una decisió radical: es va vestir de noi i durant deu anys es va fer passar per home per poder portar un sou a casa, ja que el nou govern va prohibir que les dones treballessin fora de casa.Aquesta és la història de la Nàdia, una noia que va lluitar per la seva llibertat.

(Fuera de colección) Biografías y memorias Actualidad

Ama oihuka ari da, gainera erori zaizkidan igeltsu eta zementu zatiak esku asaldatuez kentzen dizkidan bitartean. Haren begiak, izuak hartuta, bizi zantzuren baten bila dabiltza zortzi urteko nire gorputzean.Bonba batek eztanda egin du, oraintxe, etxean. Eta amak nire gainera jauzi egin du, nire gorputzean pizten ari diren garrak bere gorputzaz itzali nahian, besarkada batez berriro ere niri bizia eman nahian. Ez du kontuan hartu bera ere erretzen ari dela, emakumegizena dela, ez dela oso arina; ez ditu kontuan hartu ez kea ez harri koskorrak, eta, segundo gutxi batzuetan, besotan atera naunire hilobia izan zitekeen hartatik. Handik kanpo ikusi nauen arte, eta arnasa hartzen dudala egiaztatu arte, amari ez zaizkio indarrakahitu. Orduan, dardarka hasi da, kontrolik gabe, eta behin eta berriro errepikatu du nire izena, isildu ezingo balu bezala: ?Nadia, Nadia, Nadia, Nadia?. ?Nadia, Nadia, Nadia, Nadia?.Hura izan zen amak Kabuleko gure etxean Nadia deitu zidan azken aldia. Berriro etxe bat edukiko genuenerako, ni familiako gizona izango nintzen.