Edición de Narcís Garolera y Curt Wittlin. En esta obra se recogen los cuadernos de excursión que los veranos de 1882 y 1883, el poeta Jacint Verdaguer escribió en su recorrido por el Pirineo. Narcís Garolera y Curt Wittlin son dos grandes especialistas en Verdaguer.

Jacint Verdaguer fou, a més del gran poeta de Canigó i L?Atlàntida, un gran viatger i bon cronista de les travessies que va fer. Ja de motl jove, va descobrir el plaer de viatjar fent de capella de vaixell a la Companyia Transatlántica en la ruta Cadis-L?Havana. Després van venir Palestina, Egipte, L?Europa central i Rússia, que el va impresionar en gran manera: «De Catalunya a França, de França a Suïssa i a Prusia, hi ha una gradació , els canvis són suaus, les diferencies de què s?adona el viatger no són grans, però a l?entrar a Rússia, un es troba a la porta d?un altre món». Amb tot, no va oblidar mai les seves arrels ni la seva Catalunya i la va recorrer de punta a punta fent-hi llargues estades: el Pallars, la Garrotxa i sobretot, és clar, el Pirineu. I de cada ruta en va deixar constancia escrita. De Tánger a Sant Petersburg demostra com, de fet, Verdaguer es mantenia en consonancia amb els seus coetanis europeus que conreaven el gènere de la crónica de viatgers o la «guia turística» i que, en aquell moment, al nostre país i en la nostra llengua, ningú no practicà amb tant d?encert.

Aquesta obra recupera la traducció llatina de L’Atlàntida feta per l’escolapi Tomàs Viñas, revisada per Joan Bellès, que es publica encarada amb l’edició catalana preparada per Narcís Garolera. Joaquim Arenas, al seu pròleg, repassa la biografia del traductor i en destaca la importància.

Montserrat (1899) és un dels darrers volums de poesia de Jacint Verda-guer. Dividit en tres seccions —Llegendari, cançons, odes—, inclou dos reculls poètics anteriors —Cançons de Montserrat i Llegenda de Montserrat— que l’autor havia publicat l’any 1880, en ocasió del Mil•lenari montserratí, i disset composicions —entre elles, totes les odes— que no figuraven en aquells reculls. Poc abans de morir, Verdaguer revisà el volum i en preparà una «nova edició», que aparegué el juliol de 1902. Aquesta darrera i definitiva edició és la que reproduïm, normalitzada ortogràfica-ment i presentada en un sol volum, respectant així la voluntat del poeta.

LLIBRES INFANTILS I JUVENILS-Antaviana jove-.

Els dotze cants de Canigó (1886), poema èpic de Jacint Verdaguer (1845- 1902), situat en un escenari que va del Tet al Fluvià, a banda i banda del Pirineu català, en un espai temporal entorn de l'any 1000 — llevat de 1 epíleg, contemporani del poeta—, data del sorgiment de l'entitat nacional catalana, esdevé encara avui, per la seva magnífica síntesi històrica, fabulosa, paisatgística i religiosa una veritable epopeia nacional catalana d'arrel romàntica: la del foragi- tament dels llocs sagrats dels nostres ancestres no sols dels guerrers sarraïns, que envaïren herèticament les terres de la Catalunya que no va poder ésser, sinó també dels esperits, goges i fetilleres que amb els encisos del paganisme les volien posseir.
En efecte, en aquesta obra de Verdaguer —qualificat, per Menéndez Pelayo com el poeta de más dotes narrativas de cuantos hoy viven en tierras de España—, on es barregen personatges histories i personatges fantàstics, ens presenta una triple aventura en els orígens de Catalunya: una aventura bèl·lica, gràcies a la qual, els comtes catalans medievals alliberen viles i pobles del genti- lisme sarraí; una aventura espiritual a favor de la sacralització i permanència d'una naturalesa capaç de vèncer la caducitat dels temples i monestirs humans, i, també, contra l'embruix de les seduccions paganes emblematitzat per les fades; finalment, una aventura religiosa atès que el gest de penediment hi esdevé espiritualment victoriós i serveix de conjur per a qualsevol altra mena de parany que pogués soscavar l'indestructible estabilitat d'aquells passats orígens gloriosos.