Un moment històric clau. Una batalla decisiva. Un llibre únic. A partir de recreacions actuals, il·lustracions i documents de l'època, Ebre 1938 permet tenir una visió completa de la batalla de l'Ebre: l'evolució dels combats, les trinxeres, l'armament i els objectes personals dels soldats, el paper de l'aviació i la rereguarda, l'ofensiva final...

Aquest recull d'articles de Sebastià Salellas reivindica la figura d'un advocat i activista que anava a l'arrel dels conflictes. Diu Lluc Salellas a la introducció: «He crescut a la falda d'un home peculiar en un món que tendeix a l'homogeneïtzació, a no acceptar la discrepància. Un home empordanès, tossut i murri, advocat i activista, cristià i socialista, que tenia per costum deixar la seva empremta per allà on passava. Rebutjava la indiferència i es bolcava en la feina, fos quina fos, per transformar l'entorn a partir d'un sol criteri: la justícia.» El llibre repassa la història de Catalunya -política, econòmica, democràtica- i el paper de les esquerres entre el final del franquisme i els primers anys del segle xx. Salellas va tenir sempre idees pròpies, sovint heterodoxes i antiautoritàries, i en molts moments es va mostrar desencisat per la incapacitat dels partits polítics d'esquerres d'activar solucions reals davant la globalització i l'expansió del neoliberalisme. Una visió de la Transició i del règim del 78, escrita des d'un profund humanisme i uns valors revolucionaris inherents, que lluny de perdre la vigència es converteix en una guia per interpretar les claus de l'actual escenari polític i social.   Amb textos d'Anna Gabriel, Marina Garcés, Joaquim Nadal, César Rendueles, Benet Salellas, Mònica Tarradellas i Guillem Terribas.

Els anys teòrics. Arts, literatura i crítica, 1962-1979 analitza dues dècades de la història cultural catalana: específicament literatura i arts -en aquest cas, obrint-se al cinema o les pràctiques conceptuals. És pertinent reunir aquestes disciplines perquè, quan es vol captar la realitat dels temps, cal estar atents a l'emergència de nous corrents i nous interessos, però també a la persistència dels vells. Així, no es poden entendre aquells anys sense la presència influent d'escriptors com Pla o Perucho, i d'artistes consagrats com Tàpies. L'heterogeneïtat i la voluntat reflexiva, teòrica, caracteritza aquella època on conviuen la revolta dels joves i la profunda transformació dels costums i els valors amb l'evolució madurada dels mestres de postguerra. Aquells foren anys d'alliberament, de transformació i de confrontació generacional. També ho van ser de discussió, d'herència, de redescobriment i reactualització, de persistència i de revisió.

L'11 de febrer de 1990, Nelson Mandela va ser alliberat després de 27 llargs i duríssims anys de presó. Quatre anys després es va convertir en president en les primeres eleccions realment democràtiques a Sud-àfrica. És un referent universalment venerat en la lluita per la llibertat, la concòrdia i la igualtat. La seva peripècia i la seva fama sovint oculten l'home que bategava darrere del mite. Aquest llibre revela l'autèntica naturalesa d'aquest home a través de les seves pròpies paraules. Una extraordinària capacitat oratòria i unes conviccions inamovibles van ser les eines decisives en la seva lluita contra l'apartheid i en la creació d'un projecte nacional inclusiu per a tots els sud-africans, blancs i negres. Mandela tenia una àmplia formació i va construir arguments lògics i sòlids per combatre un règim absurd i unes lleis opressives. S'hi va enfrontar, insubornable i íntegre, enarborant les banderes de la igualtat i la democràcia. Aquesta és l'essència de la seva popularitat universal i duradora. Pròleg d'André Brink

Parlar de la contracultura a casa nostra entre el final del franquisme i els Jocs Olímpics és enfrontar-se a un gran forat negre. La idea que el país bullia és certa, especialment Barcelona, però en general no tenim present amb quina efervescència: dotzenes de còmics i revistes autopublicats, tot i l'estricta censura; músics que creaven sons impossibles i lletres escandaloses i tallaven d'arrel amb la tradició; poetes que renegaven dels seus cognoms burgesos per capbussar-se en el que fos que havia d'arribar... La mort del dictador va fer caure totes les barreres, esperonant la creativitat i reafirmant la llibertat personal i d'expressió. Concerts, bars, locals d'assaig, baralles, moviments socials, editorials, discogràfiques, alcohol, fanzines, cases okupes, drogues, sida... De tot això i més parla Aleix Salvans en aquesta crònica que cus el relat de la cultura alternativa d'aquells anys, enfilant escenes en què trobarem Pau Riba, Nazario, Mariscal, Pepe Sales, Quim Monzó, Víctor Nubla, Sisa, Ramon Barnils, Enric Casasses, Pau Malvido, Ocaña, L'Odi Social... i fins i tot Jiménez Losantos.

De bon matí un gall canta i desperta un home que havia mort. Esgotat, trasbalsat, vacil·lant, torna a la vida en un món que no reconeix: és el món dels sentits, el món dels homes mortals. Inspirant-se en la resurrecció de Jesucrist, Lawrence va escriure una extraordinària narració, de profundes ressonàncies, que Josep Palau i Fabre havia llegit i «li havia produït un gran efecte, per la qualitat del text i perquè s'identificava amb el personatge de l'home mort». Quan l'home que va morir s'alça i es refà del tràngol que ha passat, descobreix que el món físic és un lloc increïble, molt més meravellós que qualsevol paradís o qualsevol salvació promesa, i agraeix que ara ja no hagi de complir una missió celestial. Però, per a ell, no serà senzill recórrer el camí per ser només un home. «L'home que va morir podria ser un evangeli alternatiu per a tots aquells que creuen que es pot tornar a començar. ¿Però és possible integrar la vida normal en una forma de vida superior, com volia Lawrence? ¿Existeix la possibilitat d'una vida superior? Queda la veritat poètica, la complexitat delicada, el relat sensible: la literatura.» -De la introducció de J. Guillamon.

El referèndum sobre la independència de l'1 d'octubre i totes les actuacions que se n'han derivat continuen marcant la vida política i la història actual de Catalunya i la seva relació amb Espanya. Els mitjans de comunicació han fet la narració i valoració dels esdeveniments i, alhora, han estat vehiculadors d'opinions i relats. En aquest assaig, Josep Gifreu parteix de la crònica dels fets mentre va revelant la responsabilitat, el posicionament i el compromís dels diferents mitjans de comunicació en l'evolució del conflicte Catalunya-Espanya. Diu Xavier Antich al pròleg: «Gifreu, amb aquest assaig esclaridor i lúcid sobre la batalla mediàtica, ens ajuda a abandonar mapes vells que ja no ens serveixen en les circumstàncies actuals i a provar de refer la cartografia amb la qual, ara i aquí, podem començar a repensar, amb noves eines i nous instruments, la magnitud i la naturalesa de les batalles decisives en la guerra que estem lliurant.»

Així s'expressa l'adolescent Joan Carles Morel, Jeici: directe i capriciós, malcontent amb tot, intransigent amb tothom, malparlat si cal, individualista, insolent amb els adults, convençut del que diu i alhora totalment insegur... Tot i apassionar-se per alguns temes peculiars, a Jeici no li interessen ni l'institut, ni la família, ni els amics, ni les relacions socials. Per això, en un intent de sacsejar la seva vida -o almenys perquè aprengués anglès-, els seus pares l'havien enviat a la decrèpita ciutat de Detroit, però n'ha hagut de tornar precipitadament per un fet tràgic. Amb L'observador de núvols Marc Capdevila aconsegueix un retrat esplèndid d'una certa joventut actual, però amb un batec intemporal, d'eterna rebel·lia. Perquè avui, com sempre, els joves recorren desorientats el laberint que porta a la maduresa. Obra guanyadora del Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler 2018. El Jurat del premi n'ha destacat «la força de la veu narrativa» i la «riquesa de registres» en una «creació molt personal». L'autor diu: «He volgut fer una revisió càustica i divertida d'alguns dels absurds de la nostra societat.»

El neguit obsessiu de l'ésser humà pel redós. Un reguitzell de situacions domèstiques que pengen d'arquitectures obviades per la història i que donen motiu a una sàtira amorosament despietada. Al costat d'una cultura ingent i un gran coneixement sobre arquitectura, Jan Baca aboca en aquest llibre dosis inesgotables d'humor i de comicitat: a estones irònic, sovint càustic, sempre divertit. «Els hostes que venen a sopar sempre es queden a dormir. Calen un mínim de 12 dormitoris agrupats i amb comunicació còmoda entre ells. De nits hi acostuma a haver molt tràfec, a casa.» -D'una carta del Comte Vlad Dràcula al seu arquitecte «Li prego, doncs, que ara no em faci tocar el projecte. Al cap i a la fi, li he de recordar, sempre respectuosament, que l'arquitecte soc jo.» -D'una carta d'Andrea Palladio al seu client «Arribant a casa, aquells pobres bruts i mig despullats de sempre, a la porta, amb la mà allargada i ulls de peix. M'he hagut d'obrir pas entre la xusma. Quin fàstic. Em sembla que fins un m'ha tocat el cul. No ho sé ben bé, perquè amb tanta roba... L'ajuntament els hauria de tancar d'una vegada. Són uns miserables.» - Del Diari íntim de madame Ninette de Rochefort Bençon «Amb l'aixovar que es facilitarà annex, obsequi de la immobiliària, hi ha un quadre de mida considerable on es veu una posta de sol a les piràmides d'Egipte i un altre amb un llac suís amb cérvols i tot. Opcionalment, subministrem un esprai amb fragància de plantes oloroses dels Alps, sempre que no li produeixi al·lèrgia.» -D'un anunci del Morgenzeitung del 23 d'abril de 1935 «L'aplacat de pedra de la façana es desprèn i ja han mort 7 vianants. No és una xifra alarmant, però se'n pot parlar. El cunyat del veí del 7è 3a té un amic que coneix el cosí de l'arquitecte que va fer la façana i li preguntarà com ho veu.» -De l'acta d'una reunió de veïns

Torna el calendari de les Tres Bessones! Aprèn els mesos, els dies de la setmana i les estacions, i anota els dies més especials amb les Tres Bessones. I surt de casa a divertir-te!   Amb adhesius!