Els vells, aquella nosa «Un elogi de la quarta edat»

Quin valor donem a la gent gran? Aquesta pregunta es va esmunyint entre línies i ens incomoda la lectura. Tenim feina. Perquè l?edat ha arribat a un punt culminant de descrèdit; un descrèdit, per postres, «ben blanquejat per la hipocresia de pontificar sobre la saviesa dels vells». Des d?un punt de vista excepcional, la poeta Cèlia Sànchez-Mústich narra la seva peripècia de molts anys al costat d?una mare i una àvia dependents, i la recerca detectivesca d?una amiga perduda entre residències geriàtriques.
L?autora fa un elogi de la quarta edat, més que com un col·lectiu, «com un formidable amfiteatre o temple ruïnós que, a diferència d?altres, no és freqüentat per visitants embadalits», i entrellaça una intensa experiència familiar amb reflexions àcides d?una duresa implacable. Perquè veiem «aquella nosa» amb uns ulls una mica més dignes.