Vivències i La Santa companya

La Cinta caminava a pas molt lleuger, tant que gairebé corria, com si algú, tal volta un malfactor, anés darrere seu. I a jutjar per les presses que duia i per com, de tant en tant, girava el cap per guaitar, era clar que volia assegurar-se que aquest algú era fruit del seu neguit. Mentrestant, seguia sense disminuir la marxa i fent el camí que d'antuvi s'havia traçat. Els seus passos s'encaminaven cap a l'església de Santa Eulàlia, d'aquell poblet de la plana de Vic que feia setze anys l'havia vist néixer. Les campanes dringaven amb el seu plor trist i colpidor, tocant a morts, en una tarda fosca i ennuvolada, com si volguessin afegir-se a aquell dol que li gelava l'ànima... Anava a la cerimònia de comiat del seu avi, aquell home completament desconegut per ella, el pare de sa mare, la Montserrat. Només feia unes poques hores, la Mundeta de ca l'Espardenyer, per casualitat, quan comprava a la seva botiga un tub de crema hidratant per les mans i un parell de mitges de seda, li havia donat la notícia del traspàs del seu avi Miquel.