Cuando nacemos no sabemos cuál debe ser nuestra respuesta emocional a lo que nos ocurre: es algo que aprendemos de nuestros padres y de nuestro entorno.
Esas emociones heredadas fueron, durante mucho tiempo, las propias de una especie amenazada que luchaba por la supervivencia, por lo que la obediencia a la autoridad (paterna, religiosa, institucional) estaba por encima de todo, también de uno mismo. Por suerte, en las sociedades del bienestar de las últimas décadas esa necesidad de preservación ha desaparecido y, al fin, nos es posible expresar la vulnerabilidad, y conectar con las propias emociones y con las de los demás. Desarrollar la empatía, que nos hace más frágiles, pero que nos permitirá ser mejores.

L'herència emocional explica d'una manera reveladora quins són els llaços familiars i socials que condicionen des de la infància els nostres sentiments.

Fa tan sols unes dècades donar una bufetada al fill era considerat un gest educatiu; o assetjar una dona, una manera de mostrar-li interès. Ara, en canvi, és vist com una violència intolerable que provoca un fort sentiment de rebuig.

Les nostres emocions depenen dels nostres pares i de la societat on vivim.

Sí, dels nostres pares i de la cultura que ens envolta heretem no només alguns trets físics, idees i costums, sinó també allò que sentim. Quantes vegades d'uns pares extremament exigents surt un fill angoixat? Les emocions són un llegat invisible que absorbim i que dirigeix la nostra vida sense que ens n'adonem.

Actualment, tant nens com adults estem passant del «jo t'obeeixo però tu em protegeixes» al «jo no he de sentir el que tu esperes que senti». I és que, com més conscients siguem dels nostres sentiments més autèntics, més assumirem que tots som vulnerables. I que l'empatia ens fa forts i més lliures.

A través de 50 històries de personatges com Cervantes, Abraham, Dalí, Freud, Franco, Madame Bovary o Joan Sales entenem amb claredat quina ha estat l'evolució d'aquesta herència.